L'embranzida

La cadena humana que enllaçarà simbòlicament el país entre el Voló i Vinaròs el proper Onze de Setembre compta ja amb més de 400.000 persones inscrites. Moltes més -com jo mateix- hi aniran per lliure. Tot plegat fa presagiar que la convocatòria serà un èxit rotund, com l'any passat.

"La nostra moral és de victòria", deia fa poc als alellencs la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell. I té raó. Amplis sectors de la societat viuen permanentment mobilitzats, esperançats amb el futur i prestos a fer palesa la seva determinació en tota mena d'actes al carrer.

Aquesta il·lusió s'ha contagiat arreu on hi ha un independentista: resident, estudiant, turista o treballador precari. El món n'està sent testimoni. Des de fa tot just una setmana, les comunitats catalanes a l'exterior han fet d'altaveu de l'anhel de llibertat que viu Catalunya i han organitzat marxes, concentracions i cadenes humanes a diversos països. Numèricament, la diàspora catalana és reduïda, però té la virtut d'estar escampada pertot: hi ha hagut rèpliques de la Via Catalana a la Xina, Sud-Àfrica, Tailàndia, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, Estats Units, Brasil, Colòmbia, Perú, Xile o Mèxic, i, a Europa, a Bèlgica, Irlanda, Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Escòcia, Suïssa, Alemanya, Anglaterra i França.

De Munic...

A diferència de l'entrenador del Bayern Pep Guardiola, l'alellenca Berta Giralt no va faltar a la convocatòria de Munic. Giralt té 27 anys i estudia a la universitat Ludwig-Maximilians de la capital bavaresa.

"La crida es va fer a través de Facebook el 19 d’agost per ser realitzada el dia 30. En un principi es comptava que seríem una vuitantena però vam arribar a 157 persones sense comptar els curiosos que estaven de pas i que es van incorporar espontàniament: alguns s'afegien a la cadena i molts altres ens observaven tot creant una altra rotllana i que encerclava la nostra. Bon senyal!", exclama.

L'acte tenir com a escenari Marienplatz, al centre de la ciutat. "Al mig de la plaça hi ha la Mariensäule [la columna de Maria], al voltant de la qual ens vam donar les mans tot fent una gran rotllana. Va durar cinc minuts i tothom cridava in-inde-independència! sense parar i movíem les mans rítmicament. I ningú parava ni un moment perquè, en estar agafats per les mans, s’encomanava l’energia! L'acte va acabar -explica emocionada- amb un fort aplaudiment, el cant dels Segadors i molts crits de Visca Catalunya lliure!".

L'esdeveniment -del qual se n'ha fet ressò el diari d'orientació marxista Junge Welt- va ser organitzat pel Centre Català de Munic, que tot just s’ha posat en marxa el passat mes de març; una mostra de com l'efervescència independentista ha dinamitzat i cohesionat els catalans que són lluny de casa. "Els últims a marxar vam anar a fer caliu a un Biergarten, d'on va sorgir la idea de fer un grup de teatre i organitzar altres activitats relacionades amb la cultura catalana".

... a Nova York

Els catalans residents als Estats Units podien escollir entre Los Ángeles, a Califòrnia; Miami, a Florida; Boulder, Colorado, i Nova York. La Marianna Nadeu i en Romà Rofes van triar passejar-se pel cor de la Gran Poma, entre Central Park i Times Square, amb l'estelada al coll. Ella és berguedana; ell, del Camp de Tarragona. Tenen 30 i 31 anys respectivament i són investigadors i professors a la Universitat de Penn State, a Pennsylvania.

Com l'economista Xavier Sala-Martín -"que va arribar-hi a misses dites i guardant certa distància de la plebs", Rofes també va abillar-se per a l'ocasió amb les quatre barres. En comptes d'americana, ell duia la segona equipació del FC Barcelona, omnipresent a la Via Catalana. Tot i que no se li veu la cara, una fotografia seva, encadenat a una noia -que no és la Marianna, que quedi clar!- amb uns shorts amb barres i estrelles, va ser portada de l'Ara.

"De quin equip és aquesta samarreta?", li demanava molta gent. "Aquella escena va corroborar el nostre temor. Malgrat les nostres explicacions, en veure'ns desfilar per les artèries de l'imperi, la majoria de públic es preguntava si el Barça estava de gira". "Qui sap -reflexiona Rofes- si n'acabarem traient res més, però si d'alguna cosa va servir l'Onze de setembre de 2012 va ser perquè finalment Nike, la directiva blaugrana o tots plegats veiessin que era un crim econòmic no fer una segona vestimenta amb la senyera perquè els catalans ens hi tiraríem com a lleons. Llàstima que no haguéssim fet la macromanifestació fa uns anys, quan la samarreta estava immaculada de logos publicitaris".

Les estàtues humanes d'en Hulk, l'Ironman i l'Spiderman van adonar-se de l'oportunitat de negoci i per set dòlars -"en demanaven deu, però vam regatejar", precisa Nadeu-, tots tres es van penjar les estelades, fent postures d'atac mentre ens hi fotografiàvem. "Encara bo que no hi havia en Marhuenda per allà", diu Rofes. "Si no, l'endemà La Razón hauria titulat Independentismo a golpe de talonario, o alguna cosa per l'estil. Ja m'imagino el peu de foto: Ellos abrazan la estelada por 7 dólares seguros. Son más listos que los cenutrios de los catalanes, que la abrazan engañados con la falsa promesa de un futuro económico mejor".

Malgrat l'estranyesa i el desconeixement de la majoria de l'opinió pública de la primera potència mundial, "no us penseu que tot això ho veiem amb resignació, amargor o tristesa", coincideixen tots dos. "Al contrari, estàvem eufòrics no només per la quantitat de gent que s'hi va aplegar, sinó sobretot per alguns companys que ens feien costat. Com la nostra amiga Meghan, o un costarriqueny que es considerava catalán de corazón pel fet d'haver estat un any a Barcelona i tenir-hi molts amigos del alma i que es va enfrontar dialècticament a un nord-americà per defensar el nostre dret campar lliures: “Si penses això, demana que us tornin a annexionar al regne de la Gran Bretanya”, va etzibar-li.

O com en Tony, un ianki que parla mallorquí a la perfecció i que havia viatjat més de deu hores per poder ser-hi. "Esperem -diuen Nadeu i Rofes- que la Via Catalana sigui un èxit i no sàpiga mai que hi ha catalans a qui els fa mandra les dues hores que hi ha fins a les Terres de l’Ebre".

Poc abans que tingui lloc la Via Catalana del proper dia 11 segueixen arribant noves mostres de suport a la demanda d'independència del Principat de Catalunya. A les cadenes humanes realitzades arreu del món el 30 i 31 d'agost s'afegeix la nova tongada d'aquest cap de setmana. Ahir se'n van fer a l'acròpoli d'Atenes, Ljubljana (Eslovènia) i a Independence, Minneapolis i San Francisco, als Estats Units. Dissabte va ser el torn, entre d'altres, de Tolosa de Llenguadoc i de les quatre capitals basques: Pamplona, Bilbao, Vitòria i Sant Sebastià. I és justament d'aquestes darreres expressions de solidaritat que vull parlar.

El passat 3 de setembre vaig ensopegar una entrevista radiofònica al president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, en què aquest s'anticipava a Artur Mas i feia córrer la brama que era "possible" que la consulta no es pogués celebrar el 2014 i calgués donar pas, més endavant, a unes eleccions plebiscitàries. Viver atribuïa aquesta contingència no tant a l'oposició de l'Estat espanyol com a la manca d'aliats i "padrins" internacionals:"Així com Kosovo i Montenegro tenien darrere els Estats Units, Alemanya i fins i tot al Vaticà, nosaltres no tenim un estat que hi hagi apostat de manera clara", va dir.

Aquestes afirmacions -que, com s'ha fet palès aquests dies, formen part d'una campanya dilatòria ben planificada pel partit de Govern- em van indignar. D'una banda, són presa de pèl, ja que una cosa és clara: si la projecció internacional dirigida des de l'àmbit institucional -públic o privat: des dels Jocs de Barcelona'92 al Barça, passant per l'acció exterior de la Generalitat- no ha servit per fer-nos entendre i teixir complicitats al llarg d'aquests darrers vint anys, per què hauríem d'empassar-nos ara que en dos anys, d'aquí al 2016, el Govern de CiU ho aconseguirà?

Declaracions com aquestes em semblen, a més, un menyspreu a la ciutadania perquè per davant de tot i en qualsevol tessitura ens tenim a nosaltres mateixos i, com a molt i tirant llarg, als nostres companys de viatge tradicionals. Molts occitans, bascos, corsos i sards entenen perfectament les nostres reivindicacions i comparteixen les nostres aspiracions socials i nacionals perquè saben el pa que s'hi dóna. Potser no podran influir perquè Alemanya o la Gran Bretanya reconeguin la nostra sobirania l'endemà d'haver-la exercida, però el seu alè és el més sincer i el més pur de tots perquè és a canvi de res.

Occitans i sards, emmirallats

A diferència de Marsella, on finalment no ha reeixit la cadena humana que es plantejava, 150 persones es van aplegar aquest dissabte a la Prada dels Filtres de Tolosa per estrènyer-se les mans i projectar el desig que, tant de bo, algun dia ens espolsem del damunt el malson de Muret i deixem de donar-nos l'esquena. Des de setembre de l'any passat, alguns col·lectius occitans segueixen amb atenció el procés polític que viu el Principat. De fet, nombrosos occitans ja han confirmat la seva assistència a la Via Catalana als trams del Pertús i Girona.

També ens segueixen de prop els independentistes sards, cada cop més nombrosos. Per a ells, Catalunya és alhora un exemple i un laboratori d'assaig. Van visitar-nos en motiu de les consultes independentistes de 2009 i 2010 i ara tornaran a ser-hi per mitjà d'una delegació d'Indipendèntzia-Repùbrica de Sardigna (IRS) encapçalada pel seu president, l'activista Gavino Sale. En espera de conèixer el tram on seran enviats, Sale confessa la seva admiració per la "independència inclusiva" que promou Catalunya: "per a nosaltres és un honor perquè serà un moment històric. La història ens passa per damunt". "Als sards el procés català ens fascina i ens empeny. La qüestió a Catalunya ja no és 'independència sí' o 'independència no', sinó 'independència quan i com'. Catalunya ha arribat a un punt del procés que és irreversible. I la comunitat internacional ho sap. I la comunitat espanyola també ho hauria de saber. Per a nosaltres, el procés català és un exemple que, juntament amb Escòcia, és l'avantguarda de l'independentisme, tant de pensament com de procés polític", diu Sale a Vilaweb.

I els bascos?

La relació entre bascos i catalans és, si més no, curiosa. Tan aviat ens ensabonem com ens fem la guitza, políticament parlant. L'autonomia fiscal dels primers -navarresos inclosos- fa que, sovint, les necessitats, els problemes i les solucions siguin diferents dels nostres, i això ens fa més febles. Amb tot, existeix un corrent mutu d'estimació i simpatia entre els dos pobles. A més d'anar-hi amb certa profusió, en el meu cas això va convertir l'Osasuna en el meu segon equip de futbol (i parlo de fa molts de temps: quan confiava a veure guanyar la Vuelta a Julián Gorospe en les files del Reynolds!).

Des de la desfeta del Pla Ibarretxe i la fi de la lluita armada per part d'ETA, les notícies sobre la política basca arriben a Catalunya amb comptagotes. I ells, què en saben, del nostre procés d'emancipació nacional? El periodista Martxelo Otamendi creu que "les organitzacions polítiques han adoptat la mateixa actitud que adoptarien si es tractés d'un iceberg despoblat de Grenlàndia" i opina que "molta gent del País Basc, i també molta gent catalana, veuria amb bons ulls que [el lehendakari] Urkulllu fes una visita institucional a Catalunya". "Seria el mínim -conclou- per a la terra que molta gent d'aquí considera la seva altra pàtria".

Potser sigui una mica així com descriu en Martxelo -al cap i a la fi, cada terra fa sa guerra-, però jo també vull dir-hi la meva: temps enrere vaig escriure una sèrie d'articles sobre la commemoració dels 500 anys de la conquesta castellana de Navarra i el moviment ciutadà que se n'ha derivat, tant a l'antic regne com a Euskal Herria en general. El cas és que des de llavors estic en contacte amb col·lectius sobiranistes nabarresos (amb b) i no hi ha dubte -creieu-me- que segueixen amb atenció les nostres passes.

Dissabte, centenars de persones van formar cadenes humanes a Bilbao, Pamplona, Sant Sebastià, Vitòria i Hendaia. Els actes han estat convocats per la plataforma Independentistak i han comptat amb el suport de la coalició EH Bildu i l'assistència de l'alcalde donostiarra, Juan Karlos Izagirre. En declaracions al diari Gara, el portaveu de la plataforma, Txutxi Ariznabarreta, afirma que "hem d'aprendre molt del procés català. Com que tots dos països lluitem per l'estat propi, és el moment de treure la reivindicació al carrer" . A més, en motiu de la Diada, diversos parlamentaris i simpatitzants de l'esquerra abertzale tenen previst de venir a Barcelona i participar en la cadena humana. Els independentistes nabarresos (amb b) estaran al tram 733, al Passeig de Gràcia de Barcelona, entre Consell de Cent i Ronda Universitat.

Aquesta és l'autèntica solidaritat internacionalista. Visca els pobles!

Dimecres, més d'un milió i mig de catalans i catalanes van participar en la Via Catalana cap a la independència. Centenars d'alellencs i alellenques s'hi van abocar. La majoria va acudir als trams 433 i 434, entre les rotondes del Masnou i Montgat, a l'antiga carretera N-II. D'altres van anar més lluny: el nucli local de l'ANC va organitzar un autocar de 55 places amb destinació a Sant Carles de la Ràpita (al tram 36) i diverses colles d'amics i famílies es van repartir per altres punts dels país: Santa Coloma de Farners, Amposta, L'Ampolla... Nosaltres vam anar a Vinaròs, al País Valencià.

El trajecte per autopista va ser molt emotiu i revelador alhora; una mostra inequívoca que el moviment social a favor de la independència és transversal i que el procés no té aturador. A quarts d'onze del matí, el trànsit a l'AP-7 en direcció al sud era dens i no permetia sobrepassar els 90 km/h, amb milers de cotxes guarnits amb estelades, de tots els models i cilindrades, plens de persones somrients, orgulloses dels fets que anaven a protagonitzar. Estamos que nos vamos, s'hi podia llegir al vidre del darrera d'un cotxe d'alta gamma.

Lo Sénia no és frontera

Vam arribar al pont de la N-340 sobre el riu Sénia poc abans de la una del migdia, de manera que vam fer una breu incursió per reconèixer el terreny fins a la localitat castellonenca de Vinaròs, que és a 10 quilòmetres de distància. Feia poc que el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat havia autoritzat la manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià en un tram de 400 metres. En aquells moments, al costat català només hi havia les unitats mòbils TVE i Catalunya Ràdio, un parell de vehicles dels Mossos d'Esquadra i mitja dotzena de manifestants que feien temps vora un camp de tarongers. Al costat valencià, en canvi, l'eix central de la carretera estava ple de balises i el desplegament de la Guàrdia Civil era imponent. Com emula Joan Rusiñol en la seva crònica al diari Arad'ahir, per uns instants jo també em vaig imaginar al bell mig d'un spaghetti western.

Arribada l'hora, els agents de la Benemérita van constrènyer els manifestants al carril dret de la via. A 400 metres clavats del checkpoint -ni un de més, ni un de menys- hi havia quatre lleteres dels antiavalots custodiades per un cordó de gegantassos amb cara de pocs amics. L'actitud era intimidatòria, però passiva. Ocupaven tota la calçada, amb la sola excepció del voral. En aparença, ningú no els comandava; de manera que no van donar consignes expresses als concentrats, que dubtaven entre aturar-se o prosseguir la marxa. La resolució d'uns quants valents per donar forma a la cadena i de tibar-la cap a Vinaròs va deixar enrere el dispositiu de seguretat, encerclat de joves, adults, infants i famílies amb estelades. Va ser llavors quan els agents van ordenar-los que abandonessin la calçada. Allò de "todos a la cuneta" va sonar fatal.

Quan va ser l'hora de marxar, els agents van provar d'impedir el retorn a alguns manifestants. Aquesta actitud va merèixer la reprovació de la gent. En Pol, amb l'Iu al coll, els deia que sols cercaven la provocació. "Per què us vestiu així, amb cascos i escuts?". "Por si nos tiran piedras", va respondre un agent. Un senyor gran els deia que allò estava "muy mal organizado" y que ja li ho podien trametre "a su capitán o comandante"; a la qual cosa la seva muller hi afegia: "y se lo digo yo, que soy hija de Guàrdia Civil".

En aquell ambient de crispació, els piròmans es van inflamar. L'exdiputat al Parlament de Solidaritat Alfons López Tena i el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Maiol Sanaüja, van provocar, amb crits i empentes, la seva detenció. Després d'aconseguir ser alliberats gràcies a la pressió popular -"llibertat, detinguts!", cridava tothom- hi van reincidir i la Guàrdia Civil va tornar a detenir-los. L'espectacle va ser patètic, però va acontentar les dues parts. López Tena va tenir la dosi de protagonisme que cercava i el seu comportament ha servit els mitjans espanyolistes per centrar l'atenció en aquest episodi. Ben a prop, l'exdiputat valencià d'ERC al Congrés, Agustí Cerdà, s'ho mirava amb incredulitat.

Un quilòmetre de pancatalanisme

Fetes les degudes comprovacions a través de Google Maps, la Via Catalana (o Valenciana, tant és) va penetrar un quilòmetre en província de Castelló, fins al trencant amb l'anomenada carretera de la costa. En aquell indret la capçalera de la marxa va topar amb una nova barrera policial, rere la qual s'aixoplugaven mitja dotzena d'ultres que feien voleiar una bandera espanyola davant la indiferència dels assistents. Amb les mans entrellaçades, la gent va provar d'esquivar el bloqueig a través dels camps de garrofers mentre era tots i cadascun dels presents era enregistrat en vídeo per les càmeres de la Guàrdia Civil.

També hi havia Canal 9, a qui molts van recriminar la "manipulació informativa". Dos xicots, brandant la bandera de les quatre barres amb la franja blava, esperonava els periodistes a gravar. "Ací també hi ha valencians!", els deien.

L'espantall del pancatalanisme fa el joc al PP. No era el cas de la cadena humana, però i què si ho hagués estat? Alguns assistents bromejaven amb la idea de sol·licitar "asil polític" a Catalunya i un alacantí ens deia que alguna grinyola en aquesta democràcia quan "resulta normal que el PP i el PSOE es presentin a Catalunya, però que partits com Esquerra o la CUP ho facin al País Valencià sigui vist com una provocació".

Entre desemparats i esperançats

Ni la Muixeranga a les 17:07, ni Els segadors a les 17:14. Al tram -1 de la Via no es va entonar cap himne; els càntics més corejats van ser dos: País Valencià, Països Catalans i el nostre valencià, el català de tots. Segons ACPV, entre 3.000 i 5.000 persones van respondre a la seva crida. La majoria procedia dels pobles de la rodalia, però també n'hi havia d'Almenara, Benicàssim, Crevillent, Gandia, Elx, Sueca, València o Vila-real. Com en Francisco Plaza, un militant històric de les lluites socials a Castelló amb qui vam xerrar pels carrers d'Alcanar. S'hi va arribar en cotxe de línia, després d'assabentar-se, el dia abans, de la prohibició inicial decretada pel Ministeri de l'Interior. Per a ell, que és nascut en un poblet de Castella-La Manxa, "s'ha de fer costat als independentistes catalans, i després s'ha de lluitar per la consecució de la República a Espanya perquè les relacions entre els dos països siguin fraternals".

A diferència de molts valencians que temen quedar orfes si el Principat s'emancipa, per a Josep Barberà, a qui li van faltar 52 vots per eixir escollit regidor per ERPV a Benicarló, la independència de pot ser un estímul. "Quan els empresaris valencians s'adonin de la marxa de l'economia catalana obriran els ulls i canviaran de parer. Llavors serà la nostra". I això Espanya encara ho ha de veure.

"Estem escrivint el present. Si no defallim, el futur està també en les nostres mans. El preu de la llibertat sempre és car; requereix esforç, perquè s'ho val. Francesc Macià, Ovidi Montllor, Lola Anglada... Tots ells ens observen esperançats que aquest cop serà la bona. Visca la llibertat! Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans!"

Enceto aquest escrit amb les mateixes paraules que tancaven el manifest de la segona marxa de torxes per la independència celebrada a Alella el passat 10 de setembre. Aquella nit 300 veïns i veïnes van passejar plegats i en silenci pels carrers del centre urbà, convocats per l'Ateneu Alellenc, el nucli local de la CAL, Cerquem les Arrels i La Garnatxa, amb el suport logístic de l'Ajuntament.

Abans de sortir la comitiva, encapçalada pels timbalers i grallers de la colla de gegants, el cantautor Narcís Perich va interpretar al pati de Can Lleonart el tema Mà en mà, cançó de la Via Catalana per la Independència que l'endemà va sonar a la Rambla de Tarragona.

Com l'any passat, el recorregut es va cloure a la plaça del poble. Enguany, el manifest fou llegit davant d'una composició fotogràfica feta amb els retrats de quaranta personatges del segle XX significats en la defensa de les llibertats nacionals i la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Al final, alguns es van quedar al tinter, com mossèn Antoni Maria Alcover, Vicens Albert Ballester, Jordi Barre, Manuel Carrasco i Formiguera, Salvador Espriu o Pere Quart. Entre els cartells sí hi eren, en canvi, El més petit de tots i la miliciana Marina Ginestà, com a exemples del nostre compromís -el dels ciutadans anònims- amb els valors republicans.

En el terreny de la política hi havia gran profusió de noms del temps de la República; res d'estrany si tenim en compte que en aquell temps d'efervescència es creia possible avançar alhora cap a la plenitud nacional i l'emancipació social. Per representar aquest anhel -que segueix vigent i que és el nostre-, al costat dels rostres de Macià i Companys -amb les seves renúncies i contradiccions- hi havia els de Josep Maria Batista i Roca, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, el pinedenc d'adopció Manuel Serra i Moret i els de dos lluitadors llibertaris: el sindicalista Salvador Seguí, el noi del sucre, i el maqui Josep Lluís i Facerias.

Els historiadors Josep Termes i l'arenyenc Fèlix Cucurull feien de pont entre els moviments obrer i d'alliberament nacional i el món de la cultura. Dins d'aquest àmbit, al plafó hi havia escriptors i intel·lectuals de la nació sencera, com la tianenca Lola Anglada; els catalans Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Aurora Bertrana, Pere Calders, Joan Coromines, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè-Marçal o Antònia Oliver; l'aragonès Jesús Moncada, de Mequinensa; els valencians Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ovidi Montllor i Enric Valor o els balears Biel Majoral, Biel Mesquida i Toni Roig.

Amb aquest darrer músic, alma mater del grup Al Mayurqa, inicio el meu particular homenatge a algunes d'aquestes persones pels vincles emocionals que em susciten. La seva cançó Lluitadors -ja sia l'original o la versió d'Aramateix- és la millor banda sonora a aquest article. D'Al Mayurqa en coneixia ja bona part de la discografia -tenia a casa els elapés Projecte Roig (1995), De poetes i altres codolades (1997) i Fent Camí (2001)-, però no vaig tractar en Toni fins a 2006, quan va tocar, al costat de La Coixinera, a les festes de la Verema d'Alella. L'any següent vam fer-la petar a la fira de música al carrer de Vila-seca. Aleshores no sabíem que aquella conversa -amb tants temes sobre la taula- quedaria interrompuda pocs mesos més tard per culpa d'un atac de cor.

Si la qüestió era parlar, amb el mataroní Pere Boix ho havíem fet força, tot i que ell era, en aparença, una persona reservada. Com em recordava no fa pas gaire en Genís Viada, en Pere també era dels que duien l'estelada negra al cor. Amb ells vam coincidir per primer cop a l'Assemblea d'Insubmisos del Maresme, al carrer de la Muralla, sota els auspicis d'en Pep Manté i al costat d'altres activistes com en Jaume Batlle, amb els quals ens aniríem trobant, anys a venir, en la coordinadora ecologista Xarxa Maresme. I just quan érem a punt de guanyar la batalla contra els laterals de l'autopista, en Pere ens deixava.

La seva mort em va afectar; com em va frapar l'abril de 1993 l'assassinat a ganivetades del maulet valencià Guillem Agulló a mans d'una colla de militants d'extrema dreta. Aleshores jo encara anava a l'institut i teníem, si fa no fa, la mateixa edat i les mateixes idees polítiques. Era impossible no veure's-hi reflectit. La seva mort -i la vergonyosa actuació de la justícia espanyola, que va dictar una sola pena de presó de 4 anys- l'han convertit en una icona de la lluita contra el feixisme i la intolerància. Per això, ara que es compleixen 20 anys de la seva mort els organitzadors de la Marxa volíem que l'esperit d'en Guillem hi estigués present; com també hem volgut que hi fossin l'alcalde d'Alella Antoni Pujadas i el regidor Melcior Perich, afusellats el 1939 al Camp de la Bota, en representació dels alellencs caiguts en els fronts de guerra i els represaliats per la dictadura franquista.

Si avui som on som, al llindar de l'exercici del dret a l'autodeterminació, és gràcies a tots ells; als lluitadors i lluitadores de pedra picada que ens han precedit i que, amb el seu sacrifici, han mantingut viva la flama d'un poble que aspira a la sobirania plena; lluitadors i lluitadores que ho van arriscar tot per la llibertat i els ideals de la democràcia. És el cas d'en Jaume Cornudella, el pare de la Núria, que porta el seu tremp a la sang. Existeix una biografia seva titulada Un home del silenci escrita per Jaume Renyer i publicada per Pagès editors l'any 2001. En el pròleg, Víctor Torres rememora la seva militància a Estat Català, la participació en els fets d'octubre de 1934 i el seu internament al vaixell Uruguai. Durant la guerra, Cornudella "intervingué molt intensament en el salvament de moltes persones amenaçades pels extremistes" a través dels Pirineus. Amb el triomf del general Franco, s'exilià a Catalunya Nord i s'enquadrà en el Front Nacional de Catalunya -de fet, en presidí la delegació de Perpinyà- i, més endavant, col·laborà activament amb la Resistència -on prengué el nom de guerra d'Augé- i els serveis secrets francesos en contra de l'ocupació nazi. Integrat en la xarxa Maurice i la cadena d'evasió Bourgogne, esdevingué home de confiança del coronel Pailole i col·laborà fins a 1944 en l'evacuació de 329 francesos i 352 aviadors aliats que havien estat abatuts pels alemanys. Aquesta activitat li valgué diverses distincions honorífiques dels governs de França, Gran Bretanya i Estats Units. Avui, la seva vídua, resident a Perpinyà, desitjaria veure acomplert el seu somni; com també li agradaria a la Mercè Giralt, la nostra poetessa, una dona fràgil però "independentista" i "contestatària des de ben petita" que sempre ens ha fet costat.

A l'edat mitjana, els exèrcits musulmans establerts a la península ibèrica tenien el costum d'assolar cíclicament les terres cristianes a la recerca de bons botins.

Aquestes expedicions militars s'anomenaven asseifes i se solien dur a terme pels volts de l'estiu, un cop recol·lectades les collites. Qui les patia tenia plena consciència que n'era víctima i que allò era un robatori en tota regla. Aquest tipus de punició duia aparellat un missatge implícit que resultava impossible de passar per alt: era la millor manera de deixar clar qui manava en realitat, encara que estigués lluny.

Ara seria inconcebible tractar així els membres d'una confessió religiosa determinada, però no passa res si qui en rep les conseqüències és una comunitat lingüística i cultural que habita dins les fronteres d'un Estat compost i aparentment democràtic perquè llavors estaríem davant d'un afer intern d'aquell Estat, segons la lògica de les relacions internacionals.

Import de les retallades aplicades a causa de la crisi en diversos àmbits

en relació amb la capacitat econòmica del PIB català per generar la

riquesa equivalent, expressada en temps (dies i/o anys).

Sortosament, els temps han canviat i en l'actualitat l'apropiació de la riquesa generada per una col·lectivitat en un territori concret es practica de forma més refinada a través dels mitjans previstos a la fiscalitat en diversos períodes de venciment: mensuals per als assalariats, trimestrals per als autònoms i anuals per a totes les persones físiques. La individualització de les càrregues i la complexitat del sistema fa que, en moltes ocasions, aquest maltractament no sigui percebut com a tal pel contribuent; oimés quan creu que suporta una pressió fiscal similar a la mitjana estatal, que és beneficiari de la mateixa despesa pública i que, en definitiva, és la seva obligació ètica i moral col·laborar econòmicament al finançament de determinades infraestructures i al sosteniment de serveis públics i prestacions universals.

Però què passa quan de forma sistemàtica -i no de tant en tant- els habitants d'un territori concret -i no de qualsevol territori- contribueixen en major grau a les arques públiques en relació al seu pes demogràfic, la seva capacitat de generar riquesa o els serveis que reben de l'administració? Llavors probablement diríem que es comet amb ells una injustícia.

I si, com a conseqüència de tot plegat, la competitivitat d'aquest territori se'n ressent i els seus ciutadans veuen com s'empobreixen al temps que minven les seves oportunitats formatives i laborals? Llavors probablement pensaríem que l'Estat hi està fent un mal negoci, ja que tothom sap que les empreses serioses inverteixen més recursos en les seves divisions més rentables, i no al revés.

I si al final resulta que aquesta lògica respon a un pla perfectament traçat, assumit i aplicat per l'Estat? Llavors convindríem que a més d'una injustícia i d'un mal negoci és alguna cosa molt més greu; "una asfíxia premeditada", va anomenar-la, l'any 1985, Ramon Trias Fargas. Fent balanç de la Transició espanyola, el qui fóra conseller d'Economia i Finances de la Generalitat tenia claríssim que "el centralisme [...] ens esperava a la vuelta de la esquina amb l'arma més subtil, dissimulada i més eficaç de totes: l'escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia".

Doncs bé, ja coneixem el resultat del botí que l'Estat espanyol s'haurà endut en la seva darrera campanya de rapinya. I és que justament ahir el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, va presentar el projecte de pressupostos generals de l'Estat per a l'any vinent i, com de costum, el sedàs de les raons d'Estat i de la solidaritat interterritorial amb altres comunitats autònomes ha tornat a plomar els Països Catalans.

Tot i que una llei orgànica com l'Estatut estipula que la inversió de l'Estat en infraestructures a Catalunya ha de ser del 19%, d'acord amb la seva contribució al PIB espanyol, el Govern del PP només n'hi ha consignat per al 2014 el 9,6%: 994 milions d'euros, que representen el 25% menys que l'any 2013! Al País Valencià la davallada és del 9% i a les Illes Balears, del 5,7%.

No és estrany, doncs, que en els darrers anys s'hagi escampat entre àmplies capes de la societat catalana el convenciment que "Espanya ens roba" i la sospita que, més enllà d'una gestió maldestra de les institucions per part dels partits polítics, el dèficit públic i el deute acumulat de les nostres administracions és conseqüència, en primer lloc, del sistema de finançament sancionat a la Constitució espanyola.

Stricto sensu hauríem de parlar d'espoli fiscal. Les mateixes Nacions Unides consideren que una balança fiscal negativa superior al 4% del producte interior brut d'un territori únicament respon a una política de tipus "colonial". Al Principat, l'espoli és del 10,2% del seu PIB (entre 16.000 i 22.000 milions d'euros anuals que se'n van i no tornen, segons les fonts); al País Valencià, del 6,3% (5.500 milions) i a les Illes, del 14% (3.000 milions). Com posa de manifest el vídeo El preu de ser espanyols, ni les mateixes colònies d'ultramar eren objecte d'aquesta depredació per part de les seves metròpolis en l'època d'apogeu del colonialisme.

L'actual context de crisi econòmica i la supèrbia amb què es comporten els diversos governs del PP -el central i els regionals- estan obrint els ulls a molts ciutadans del País Valencià i les Illes, també en aquest camp. Des d'aquest punt de vista, l'esborrany de pressupostos per a 2014 ens dóna a tots nous arguments per fer via plegats al marge de la voracitat de Madrid.

Tal dia com avui de l'any 1909, s'iniciava el consell de guerra que condemnaria a mort el lliurepensador i pedagog alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’autor i el cap dels aldarulls que s'havien viscut el mes de juliol a Barcelona i altres poblacions catalanes contra les lleves destinades a combatre en la guerra colonial del Marroc i que han passat a la història amb el nom de la Setmana Tràgica.

La seva execució -afusellat al castell de Montjuïc- fou el punt culminant d'un judici polític exemplificant camuflat rere un procés judicial dirigit i farcit de tota mena d’irregularitats. La sentència es consumà per la via ràpida tan sols quatre dies després de fer-se pública amb l’objectiu, per part del Govern de Madrid, tant d’impedir el debat polític abans no s’obrís el nou curs de sessions al Congrés, fixat per al 15 d’octubre, com d’aïllar-se davant les denúncies i les peticions d’indult que arribaven de la intel·lectualitat i l’opinió pública occidental.

Coincidint amb aquesta efemèride, el centre de recerca històrica Cerquem les Arrels organitza aquest diumenge un nou itinerari guiat per diversos indrets d'Alella relacionats amb la vida, l'obra i l'època de Ferrer i Guàrdia, com ara la seva casa natal (Cal Boter) o el lloc on va ser sorprès pel sometent de la població (davant de Can Jonc). D'aquesta manera, aquest col·lectiu reivindica des de fa anys la figura d'aquest alellenc universal.

També l’Ajuntament participa d'aquesta voluntat de recuperació de la memòria històrica. El març de 2011, el ple municipal va aprovar-ne la concessió del títol de fill predilecte i dos anys abans, l'octubre de 2009, la majoria de grups va donar suport a una moció d’ERC+La Garnatxa en què s’instava el Govern espanyol i els ministeris de Defensa i de Justícia a revisar-ne la causa, anul·lar el judici i restituir la dignitat personal de Ferrer i Guàrdia.

El precedent de 1911

Seguint l’estela de França, que el 1906 va revisar la sentència per l’afer Dreyfus -el militar jueu condemnat injustament per espionatge onze anys abans-, una dotzena de diputats de la minoria republicana entre els quals hi havia Rodrigo Soriano, Pere Coromines, Pablo Iglesias, i Melquíades Álvarez va provar de revisar l’acusació a Ferrer i Guàrdia el 1911. Ho va fer al Congrés de Diputats, per espai de 10 maratonianes sessions entre el 27 de març i el 8 d’abril i, si bé no se’n sortí -el resultat de la votació va ser abassegador: 179 a 23-, el seu testimoni ens serveix per il·lustrar algunes de les flagrants manipulacions i irregularitats que van caracteritzar el seu processament i judici.

- Ferrer i Guàrdia fou jutjat per un consell de guerra sumaríssim, acusat de ser “el cap” d’un delicte de rebel·lió. Al principi, la imputació era per sedició, un delicte penat amb privació de llibertat, però l’interès dels poders fàctics per infringir-li un càstig exemplar n’incrementà la gravetat. Li fou aplicat el Codi de Justícia Militar -l’únic cos legal capaç de dirimir les acusacions de rebel·lió-, tot i que Ferrer i Guàrdia no ostentava la condició castrense i en un moment en què l’Estat de Guerra havia estat derogat després dels avalots de juliol.

- La sentència no diu que en fóra l’únic responsable; però sí els fets, ja que la resta de processats -n’hi hagué més de 2.000!- no foren jutjats fins a cinc mesos més tard i, en tots els casos, o bé foren condemnats a penes de presó, o bé foren absolts.

- Durant les setmanes posteriors a la revolta, ni les autoritats civils i militars ni la premsa no van citar ni suggerir mai que Ferrer i Guàrdia organitzés o prengués part en l’alçament popular. Diaris i autoritats en responsabilitzaren els republicans radicals, els anarquistes i, en menor mesura, alguns elements nacionalistes d’esquerra. De fet, l’autoritat militar -o el Jutjat d’Instrucció, segons la font- va dictar una providència el 23 d’agost a Mataró “considerando que no correspondía pena superior a la de prisión correccional”, i demanava per a ell “fiança de 2.000 pessetes”. Cal tenir present que, el règim el vigilava de ben a prop atesa la seva condició d’element subversiu i conspirador. Des de 1902, i sobretot després de 1906, Ferrer i Guàrdia era seguit nit i dia per la policia.

- Tot apuntava que les responsabilitats se saldarien en un nou judici civil, com passà el 1906 en motiu de l’intent de regicidi d’Alfons XIII per part de l’anarquista sabadellenc Mateu Morral a Madrid. Morral era bibliotecari de l’Escola Moderna, i Ferrer, tot i ser acusat d’instigador de l’atemptat, en sortí absolt.

- La necessitat d’un cap de turc, i les pressions dels sectors de l’Església i la dreta més reaccionaris i furibunds, motivaren un canvi sobtat per part del Govern que presidia Antoni Maura. El ministre de la Governació, Juan de la Cierva, advertí llavors que “se procederá con energía extraordinaria” i es comprometé “a liarse la manta a la cabeza”.

- Per tal d’organitzar la repressió i agilitar-ne la condemna, el Govern substituí el governador civil per Crespo Azorín i envià a Barcelona el fiscal del Tribunal Suprem, Javier Ugarte, amb la finalitat d’individualitzar el cas i desglossar-lo de la causa general instruïda contra la resta de presoners. Fou ell qui apuntà per primer cop sobre Ferrer i Guàrdia com “uno de los iniciadores y directores de grupos”. Aquest fet determinà la seva posada a disposició d’un tribunal militar.

- En pocs dies, el ministre de la Governació trameté més de 400 telegrames perquè, entre d’altres,“se horadasen las paredes, se bajara a los fosos y se registrara el gallinero de Ferrer” en l’escorcoll de casa seva al carrer de Ferran. Calia fer mans i mànigues per trobar proves que el comprometessin. Resulta il·lustratiu el testimoni que en féu l’agent de policia Cruz Navarro, exiliat a Buenos Aires, des del diari argentí La Vanguardia, on explicava com els seus companys de registre tan aviat “sacaban del bolsillo interior de la americana un rollo de papeles” per inculpar-lo, com oferien a un empleat de la casa “300 duros” i lliurar-lo del servei militar“si quiere declarar algo sobre el señor Ferrer”.

- El seu defensor durant el judici, el capità Francisco Galcerán Ferrer, qüestionà en tot moment les proves de càrrec i, molt en particular, la veracitat dels testimonis, ja que la majoria no coneixia personalment l’inculpat i tots ho feren per coacció o interès particular, atès que molts d’ells eren de filiació republicana i, consegüentment, també sospitosos d’haver simpatitzat amb la revolta.

- La majoria dels 50 lligalls de documents i correspondència incriminatòria incautada al Mas Germinal de Montgat no guardava relació amb el fets i era molt anterior en el temps. N’hi havia de 1880. Es tractava, per tant, de “pruebas de inducción histórica”, extemporànies, com va qualificar-les el mateix governador de Barcelona, Ángel Ossorio Gallardo. Des de feia un parell d’anys, Ferrer s’havia allunyat de la política activa i concentrava els seus esforços en la pedagogia i la tasca editorial.

- Pel que fa als testimonis, el diputat Rodrigo Soriano els definí, ras i curt, com “una comparsa, casi todos ellos gente desconocida y anónima, como diríamos en lenguaje teatral, coro de aldeanos y acompañamiento”. Ja durant el procés, el capità Galcerán denuncià que s’atorgués més credibilitat al “barberillo de Masnou”, en al·lusió a Francesc Domènech Mestre, que al mateix governador de Barcelona. El primer, juntament amb l’alcalde de Premià, el lerrouxista Domènec Casas Llibre, l’acusà d’incitar-los a proclamar la república el dia 26 de juliol i, després de ser empresonats, aconseguiren la llibertat declarant contra Ferrer. També el secretari auxiliar de l’Ajuntament de Premià, José Álvarez Espinosa, sostingué l’acusació, si bé poc després escriuria i fins compareixeria davant el Congrés per reconèixer que declarà “obligat” i sota pressió.

- En canvi, per a Ossorio Gallardo,“aquellos sucesos no tuvieron cabeza, ni organización, ni caudillo, ni jefe”; per la qual cosa, ja abans del judici, declarà que no havien de ser jutjats per cap tribunal militar, “porque no revestían ese carácter”. Segons el seu testimoni, “en los tristes sucesos de julio hay que distinguir dos cosas: la huelga general, cosa preparada y conocida, y el movimiento anárquico-revolucionario, cosa que surgió sin preparación”. “La sedición no tuvo unidad de pensamiento, ni homogeneidad de acción, ni caudillo que la personificase, ni tribuno que la enardeciese, ni grito que la concretase. En cada calle se vociferaban cosas distintas y se batallaba con distintas miras”

- La causa contra Ferrer i Guàrdia constava d’unes 1.200 pàgines, i el tribunal que el jutjà resolgué en poc més de vuit hores: a una mitjana de vint segons per foli.

- La defensa disposà únicament de 24 hores per estudiar les acusacions, i no s’atengueren cap de les seves demandes. L’acarament entre Ferrer i Guàrdia i el seu principal acusador no sols no tingué lloc sinó que el barber del Masnou s’embarcà cap a Amèrica, on desaparegué misteriosament amb l’ajut dels serveis secrets espanyols. Tampoc no hi hagué acarament entre l’acusat i l’agent que el vigilava, Ángel Fernández Bermejo. Per la seva part, el cercle familiar i d’amistats de Ferrer i Guàrdia havia estat desterrat a Terol, i tots els escrits de Soledad Villafranca, Batllori o Meseguer sol·licitant-ne l’indult van ser refusats pel tribunal en considerar que arribaven un cop tancada la vista oral.

En un context repressiu d’extrema duresa -amb més cent morts als carrers, dos milers de processats, tots els diaris d’esquerres clausurats des del 8 d’agost i amb La Publicitat, l’òrgan d’expressió de la Lliga, fent una crida pública a la delació-, Ferrer i Guàrdia esdevingué el centre de totes les ires: un boc expiatori amb deutes pendents que pagaria amb la vida els plats trencats de la Setmana Tràgica.

Els crims provats de Ferrer i Guàrdia foren dos: sortir escàpol del judici per l’atemptat contra Alfons XIII, i el seu compromís amb la transformació social mitjançant la renovació pedagògica i educativa. Com sentencià el 1911 el diputat Rodrigo Soriano, per sobre de la pressió del medi, de la reacció clerical o de la pugna entre l’escola confessional i l’escola laica i racionalista, “Ferrer fue fusilado en Barcelona porque no fue fusilado en Madrid cuando el proceso de la calle Mayor”, la qual cosa crebanta el principi jurídic exceptio rei judicatae, pel qual ningú no pot ser jutjat dos cops pel mateix delicte.

Com li digué el seu defensor, tractant de confortar-lo, “los cegados por el odio no conciben la justicia sin castigo [...] pero la justícia, créalo amigo mío, acaba siempre por triunfar finalmente”.

Diumenge, 13 d'octubre, es compliren 104 de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc després d'haver estat declarat culpable d'un delicte de rebelió militar, acusat de ser l'instigador i el cap de la Setmana Tràgica.

Emesa l'ordre de cerca i captura sobre la seva persona i posat setge per part de la policia al mas Germinal -la casa de camp on vivia amb son germà Josep des que havia tornat del seu exili londinenc-, Ferrer va romandre diverses setmanes ocult -o bé a casa d'algú o bé en alguna mina d'aigua o en alguna de les coves de sauló que els vinyataires de la zona feien servir per aixoplugar-se- abans de ser detingut pel sometent d'Alella. El fatídic encontre va tenir lloc ben entrada la nit del 31 d'agost a l'1 de setembre de 1909, quan es dirigia a peu, pel camí antic de Vallromanes, cap a Granollers. Un cop allí esperava agafar el tren i escapar a França, però tot va sortir malament. El sometent feia rondes nocturnes, desplegat per parelles. La pregunta, en aquest punt, és inevitable: algú el va delatar? Parlen d'un seu cosí.

La detenció

Després d'un primer avistament a l'alçada de la Creu de Pedra -venia, per tant, del pla de Montgat-, Ferrer va espolsar-se del damunt les preguntes que li formulava el sereno, Joaquim Alomar, i va accelerar el pas fent finta de no sentir les crides a l'alto que li feien ell, l'agutzil i el sometent Rosendo Colomer en les immediacions de les Quatre Torres. Minuts més tard, Ferrer va topar amb una patrulla de quatre homes armats que l'esperava, ben arrecerada, en el lloc on es troben les rieres de Can Magarola i de la Coma Clara, davant del barri de Can Jonc. Ni l'intent de passar desapercebut -afaitat, sense la seva barba característica- ni les evasives per revelar la seva veritable identitat -adduint que acudia a un congrés d'esperanto, primer, i que en realitat era un amant que no volia comprometre el bon nom de la dona que flirtejava, després- no li van servir de res: "Què tanta comèdia! Tu ets el Quico de Cal Boter!", van etzibar-li.

Mentre va estar amagat, Ferrer va comptar amb la complicitat d'algú, més enllà del seu germà Josep, que fou desterrat a Alcanyís. "Soy caballero y no es de caballeros descubrir á quien hace un favor", va declarar davant del governador civil de Barcelona. Aquest va ser tot l'ajut que va rebre dels seus paisans. Segons el relat del periodista Josep Brissa, la nit del seu apresament, Ferrer va sol·licitar la intercessió davant l'alcalde i el sometent de Genís Nirell, conegut seu, que fou alçat del llit expressament. "Si lo han cogido preséntenlo a la autoridad y será un honor para el somatén", sembla que hauria respost.

La partida que el va detenir estava formada per l'alcalde d'Alella, Josep Aymar i Puig, l'agutzil Jaume [o Isidro] Flo, el sometent Mariano Bernadas i el caporal Josep Colomer i Giralt, per bé que diaris com l'ABC o La Publicidad esmenten també Rafael Mateu i Toribio Arenas. En paraules de Ferrer, "eran cuatro individuos, dos de los cuales, malísimos, sobretodo uno llamado Bernadas [àlies Miralta], que había jugado conmigo cuando éramos muchachos, el cual me ató los brazos bien fuertemente y me amenazó diversas veces en matarme. Apuntaba contra mí su carabina diciendo que había oído decir por todas partes y leído en los diarios que yo era la persona peor del mundo". Poc més tard s'hi afegiren altres membres del sometent, fins a dotze. "Era la una de la madrugada; me condujeron al municipio [...] Quedamos allí hasta la siete y durante este tiempo discutimos de política, religión y sociología, porque entre los del grupo había un joven bastante culto. Me sentía bien, después de haber estado durante cinco semanas sin poder hablar una sola palabra en voz alta, ni toser, ni, incluso, a veces, respirar, por temor de descubrirme". Després que Bernadas no accedís a deslligar-li les mans per poder veure aigua d'un càntir,"reanudo la conversación comentando este hecho tan inquisitorial y explicando que cuando los hombres estén saturados de las ideas difundidas por la Escuela Moderna, no se hallará ni un solo Bernadas, ni aun en sueños" (pas même pour médicine, diu la versió original de la carta on explica les circumstàncies de la seva detenció a William Heaford).

L'animadversió de Bernadas envers Ferrer quedaria palesa poc després, quan va adreçar una carta als mitjans convidant els lectors a participar d'una col·lecta popular per recompensar els membres del sometent. Molts anys després, l'individu en qüestió duia un revòlver a la cintura i encara es preuava de la seva gesta.

El trasllat a Barcelona

"En el primer tren [que] salió de la estacion del Masnou para Barcelona, un individuo del somatén fué portador de una comunicación del alcalde [...] para el gobernador civil", Crespo Azorín.

"A las siete de la mañana y bajo la vigilancia de Colomer, Aymar y Bernadas, fue trasladado a Barcelona en una tartana que partió de la plaza de la Constitución [d'Alella], vehículo desde el que Ferrer dirigiose al numeroso público allí congregadi con la curiosidad de verle marchar diciendo, entre filosófico y confiado, mientras se quitaba el sombrero: Quien no ha hecho nada, amigos, no tiene nada que temer".

"La detención produjo sensación entre la Policia y fué recibida con agrado por el gobernador, quien ordenó que saliera el escuadrón de Seguridad hasta las afueras de la capital para evitar que si se enteraba el público de la detención intentase hacer alguna demostración al paso del carruaje". No van ser a temps, perquè"á las ocho y media, llegaba una tartana en la que venia D. Francisco Ferrer Guardia".

Segons el testimoni d'Antonieta Barnils, la filla d'en Benet de les tartanes, el seu pare, que era una persona de fermes conviccions religioses, "s'havia guanyat l'enemistat de l'alcalde i de la corporació municipal en negar-se a traslladar Ferrer i Guàrdia al Masnou" per dur-lo al quarter de la Guàrdia Civil quan Josep Aymar li va demanar que posés el seu carro a disposició de les autoritats.

L'alcalde Aymar i Puig

Certament, el relat dels fets -i la força de les imatges!- posa en entredit el paper de l'alcalde. El 7 de setembre, el setmanari d'orientació republicana i catalanista La Actualidad publica per primer cop la famosa fotografia feta per Moragas en què apareixen posant els captors de Ferrer. Quatre dies més tard la mateixa il·lustració va ser reproduïda per la revista La Hormiga de Oro, d'inspiració carlista. L'alcalde Aymar és al centre, somrient. El 14 d'octubre, el suplement de Nuevo Mundo va publicar una il·lustració molt similar, aquest cop de Merletti, en què també hi és Aymar, més tibat. Se'n devia penedir, segurament, ja que sobre aquest afer no escrigué res quan va ser l'hora de repassar en un llibret la seva gestió al capdavant del consistori.

"El culpaven d'haver-lo descobert perquè era l'únic que el coneixia", però "sinó s'haguera sentit compromès no l'hauria lliurat", defensen alguns. A més, "políticament estava enfrontat als Bernadas, que eren molt de missa, i en particular a Joan Bernadas Madurell, que era un home ríquissim" i que fou alcalde d'Alella durant la dictadura del general Primo de Rivera.

Ideològicament parlant, Josep Aymar esdevindria el seu rival acèrrim. Presidí l'Ajuntament de forma gairebé ininterrompuda entre 1902 i 1923. "Tots els pobres el votaven; tenia les dues parts: els treballadors i els propietaris". La carrera política d'Aymar fou dilatada i acabà de forma tumultuosa. Amb l'adveniment de la República, fou elegit de nou alcalde en les llistes d'ERC, l'abril de 1931. El febrer de 1934 revalidà el càrrec. Fou cessat el 19 d'octubre de 1934, després de la suspensió dels ajuntaments catalans decretada per les autoritats militars. Recuperà l'alcaldia arran del triomf de les esquerres en les legislatives del 16 de febrer de 1936; fins al 28 de juliol d'aquell any.

Aymar morí a les poques setmanes com a conseqüència d'una llarga malaltia, després de llegar el seu patrimoni a obres de caritat destinades a la gent gran -la residència Aymar i Puig n'és l'exemple més preclar- i amb el temps just per assabentar-se que el 10 d'agost el ple de l'Ajuntament havia acordat donar al carrer Comas el nom del pedagog i lliurepensador que ell no va poder -o no va voler- salvar d'una mort segura.

L'entrada de CiU al govern municipal d'Alella era només qüestió de temps. El que ningú no es podia imaginar és que, arribada l'hora de la veritat, el pacte només inclouria regidors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i cap d'Unió.

Fa més d'un any que la federació nacionalista feia mèrits per veure's recompensada i desplaçar el PSC al capdavant de l'Ajuntament, molt especialment després del suport de CiU a la declaració d'Alella com a territori català lliure i l'abstenció al pressupost per a 2013. En els darrers temps, fins i tot els escrits al butlletí municipal de la seva cap de files havien fet un viratge inesperat de 180 graus i havien passat de fuetades a glosses d'amor no correspostes per un alcalde indolent. Certament, el republicà Andreu Francisco, amb aquell domini del tempo polític que el caracteritza, hauria estirat al màxim l'acord per fer-l'hi digerible al PSC -el seu soci de govern- i, de passada, fer patir una mica els convergents. Però no ha estat aquest l'únic motiu perquè tot s'hagi dilatat. La inesperada renúncia al càrrec de l'únic regidor d'Unió, Benjamí Izquierdo, el passat mes d'octubre ens en dóna les claus.

Joc de cadires a CiU

Oficialment, tant a ERC com a CiU, la necessitat i l'oportunitat d'aquest pacte a escala local s'explica pel context polític que viu el país, el procés d'autodeterminació, el suport parlamentari dels republicans a Artur Mas i un eventual acord de Govern entre les dues formacions a nivell nacional. "Cal donar exemple", diuen uns. "Hem d'estar preparats pel que vindrà", afirmen els altres.

A CiU, la principal valedora de l'entesa amb Francisco ha estat la seva cap de llista, Cristina Xatart, i l'executiva local convergent; una direcció completament renovada i de la seva màxima confiança. També n'era partidari Benjamí Izquierdo; no així UDC, que l'endemà de fer-se pública l'ampliació de l'equip de govern es despatxava amb una piulada a les xarxes socials en la qual se'n desmarcava obertament i ventilava públicament que l'acord s'havia fet a les seves esquenes.

A diferència de Xatart, el regidor d'Unió s'havia mostrat tothora molt mesurat en les crítiques al govern i sovint s'havia lamentat de la poca incidència de la tasca de l'oposició, i de la molta feina que es podria fer de dins estant. La seva dimissió, oficialitzada en el ple d'octubre, no va agafar ningú per sorpresa. En privat, Izquierdo va rebre paraules d'ànims de tots els membres de l'equip de govern -"cap ni una", en canvi, dels seus correligionaris-, i l'alcalde fins li va demanar que s'hi repensés, que comptava amb ell per assumir tasques de responsabilitat.

Públicament, els motius per deixar l'acta de regidor obeeixen a raons professionals. Excuses de mal pagador, ja que en el fons hi trobem les desavinences amb Xatart relacionades amb el seu lideratge i el tracte dispensat a la secció local d'UDC, com més va més menystinguda i bandejada per part dels seus socis. I és que, segons els democristians, Xatart no sols hauria fet foc nou dins de CDC -amb la sola excepció de Francesc Reverter-, sinó que ara pretenia fer aquest salt acompanyada únicament de persones de la seva corda. Amb aquesta finalitat hauria exigit el cap del regidor d'Unió.

Un cop eliminat Izquierdo, es tractava de fer córrer la llista fins al número sis de la candidatura electoral, Jordi Bofill. En el mateix ple d'octubre, CDC va cuitar a presentar la renúncia del número quatre, Lluís Roca. El que ningú no s'esperava és que la número cinc, allunyada fins ara de la política local activa, acceptés el càrrec. Es tracta de Rosa Rubio, la dona de l'anterior president de CDC a Alella, Miquel Minguell, i això explica moltes coses si tenim en compte la pugna amb la vella guàrdia de l'agrupació local.

La venjança d'Unió

La fotografia de família de la passada campanya electoral ja és història. El pas d'Izquierdo per l'Ajuntament haurà estat fugaç. Marxa decebut amb la política partidista, però satisfet de la seva contribució a la millora de la gestió municipal. Rere seu deixa la imatge d'una persona afable, dialogant i constructiva. Era d'Unió perquè l'hi van dir que se n'havia fer si s'hi volia presentar, i no estrictament per convicció ideològica: Izquierdo va ser l'únic electe del seu grup que va prometre el càrrec "per imperatiu legal" i no va fer mai cap escarafall a les resolucions plenàries referides als Països Catalans; ben al contrari de la seva predecessora, Carmen Tort-Martorell, per a la qual eren pura entelèquia.

Precisament la filla d'aquesta darrera, Inés Alegre, era la següent representant d'Unió en la llista electoral de CiU, en el número set. No hi estava interessada, i per això Unió no va presentar batalla; però en un context de joc net, la baixa d'Izquierdo hauria estat suplerta per un altre membre de la seva formació. Així doncs, el pas de 7 a 10 regidors de l'equip de govern ha deixat Unió fora de l'Ajuntament. Per als democristians es tracta d'un fet "molt greu" que no estan disposats a passar per alt i que obre la porta a futures candidatures o coalicions electorals diferents de les actuals.

Una cartera per a tres regidors

El pacte de govern entre ERC, PSC i Convergència dóna a Cristina Xatart la primera tinença d'alcaldia i una cartera especialment creada per a ella anomenada Promoció d'Alella. Els altres dos regidors nacionalistes donaran suport al govern, però no assumiran la gestió de cap àrea.

Tot i que les atribucions de Xatart poden créixer d'aquí al final del mandat -per exemple, assumint la presidència del Consorci DO Alella-, la jugada, com hem vist, no li ha sortit del tot rodona. A Andreu Francisco, en canvi, totes l'hi ponen: enforteix el govern en la mateixa proporció que afebleix l'oposició, reduïda a la mínima expressió; troba recanvi a un PSC en hores baixes com a soci per a 2015 i garanteix alhora la continuïtat del projecte polític que ell representa.

El PSC com a convidat de pedra

Els acords entre Esquerra i Convergència s'incrementaran a mida que avanci el temps i s'aproximi el xoc de trens entre Catalunya i Espanya. Recentment, CDC ha abandonat el govern de Castelldefels, que queda ara en mans del PP i UDC. A escala local, ERC i CiU governen plegats El Masnou des de 2011, i això mateix que ha passat a Alella s'acaba de produir també a Teià: en breu, CiU, ERC i PSC foragitaran de l'alcaldia els independents de GdT.

Els socialistes alellencs, per la seva part, fan el cor fort. Conserven intactes les seves atribucions -les àrees, justament, més qüestionades per CiU els darrers anys- i la tercera tinença d'alcaldia. La seva única esperança, hores d'ara, passa per rendibilitzar electoralment la visibilitat de les regidories de Serveis Socials i d'Emprenedoria i Ocupació per tal d'esquivar la desfeta que els vaticinen totes les enquestes. Això si el PSOE o Pere Navarro no ho acaben d'esguerrar tot, és clar.

Aquest migdia el Govern valencià del PP ha clausurat la cadena de televisió autonòmica Canal 9, enmig d'un espectacle grotesc que ha estat retransmès en directe pels periodistes que s'havien resistit a abandonar els seus llocs de treball al centre de producció de Burjassot. A les 12:19h i després d'una primera temptativa frustrada a les dues de la matinada que he pogut seguir en directe a través del canal de notícies 3/24, la policia espanyola finalment ha aconseguit accedir acompanyada d'un jutge a les instal·lacions del control central de la corporació i ha fet possible el fade to black.

La desconnexió del senyal posa fi a 24 anys d'emissió ininterrompuda i suposa la mort de la ràdio i televisió públiques valencianes. El tancament és "definitiu i inapel·lable" i l'executiu d'Alberto Fabra el justifica per raons de prioritat econòmica. Si fem cas al president de la Generalitat, els diners que costaria RTTV es destinaran ara a escoles i hospitals. Tot plegat, una broma de molt mal gust que no se sosté per enlloc i que, molt possiblement -i tant de bo!-, acabarà passant factura al PP a les urnes.

La veu del seu amo

Durant els 18 anys d'hegemonia social i política en què la dreta espanyola ha governat el País Valencià, Canal 9 ha estat tot el contrari d'allò que havia de ser. Va nàixer, en teoria, amb dues finalitats ben clares; les mateixes que pocs anys abans havien inspirat la posada en marxa de TV3 al Principat i d'ETB al País Basc. D'una banda, Canal 9 -i més tard la resta de canals i emissores radiofòniques del grup que s'hi van afegir- havia de contribuir a la creació d'un espai comunicatiu valencià enmig d'un territori desvertebrat, identitàriament confús i confós, i massa avesat al localisme, com molt bé explicava mesos enrere Toni Rico. Per fer-ho, Canal 9 -com TV3 i ETB- utilitzaria conscientment el valencià com a llengua vehicular. D'aquesta manera seria possible el segon objectiu: dignificar l'idioma i contribuir a la seva normalització social. I encara una altra cosa: a nivell informatiu, Canal 9 havia d'acostar als televidents la informació de proximitat tot reflectint i interpretant la realitat plural valenciana, i això equivalia a donar veu als diversos accents polítics i socials.

Això és el que hauria d'haver estat en teoria i no ha estat a la pràctica. I no ha estat, entre d'altres raons, perquè, en el fons, Canal 9 va ser també ideada per contrarestar l'acceptació, la influència i el ressò mediàtic que TV3 tenia al sud del riu Sénia gràcies a la xarxa de repetidors finançada amb aportacions ciutadanes per Acció Cultural del País Valencià.

Ben aviat decaigué l'aposta per la normalització i l'extensió de l'ús social de la llengua. El cinema i la major part d'espais d'entreteniment -de dubtosa qualitat, tractant-se d'un mitjà públic- eren únicament en castellà. El valencià quedava relegat a les sèries de producció pròpia, els informatius i alguns programes menors. Parlo amb cert grau de coneixement. Durant el poc temps que l'acord de reciprocitat entre les dues Generalitats -la de dalt i la de baix, com les anomenava Ramon Barnils- va estar vigent, guaitava amb delit la programació de Canal 9 (també d'IB3 fins que el PP de les Illes també la va fer caure del nostre multiplex). Jo també em vaig enganxar a L'alqueria blanca, i per passar l'estona cada vespre reia una estona amb un programet d'humor blanc on hi sortien tots els tòpics (el llaurador, la taronja, el turisme de sol i platja) i sempre acabaven els gags cridant "quina gentola!". Però el veritable programa d'humor venia després i es deia Notícies 9 (Nt9). Més que un informatiu, allò semblava el gabinet de premsa del PP. La realitat només tenia una lectura, la seva. Els altres agents socials i polítics no existien. Bé, de fet, potser sí que existien, però només a voltes: quan calia apel·lar a l'enemic exterior, i en general eren tan pèrfids i poc recomanables que no els sentíem ni vèiem mai. Per tant, no és que fossin ignorats; és que directament eren vetats, censurats i proscrits. Ens referim a persones i entitats com Eliseu Climent, l'Associació Cultural del País Valencià,Escola Valenciana, l'Associació de Víctimes de l'accident del metro de València o grups de música com Obrint Pas, entre d'altres. Ara, des que RTVV ha escapat al control del PP, tots ells -i la gent del PSPV, de Compromís i d'EU- han passat pels platós de Canal 9, però això no fa bons de la nit al dia els treballadors i treballadores d'aquell mitjà.

Sens dubte, hi ha professionals que hi han lluitat, que s'hi han significat i que, com a conseqüència les seves denúncies, han estat rellevats de les seves funcions i condemnats a l'ostracisme, però no és menys cert que també hi ha qui, durant anys, ha amagat el cap sola l'ala i ha estat còmplice necessari de tot plegat; transigint amb la censura i la manipulació, aplaudint el tancament de TV3 en aquelles contrades i actuant al dictat dels seus patrons. Són molts els qui només han alçat la veu quan han vist perillar el seu lloc de treball.

"No els crèiem capaços d'açò", han dit alguns en referència al PP. Doncs ja us ho podíeu imaginar. Per a mi, la jugada està molt clara: el PP sap que està a punt de perdre l'hegemonia política al País Valencià en favor de Compromís -fins i tot al cap i casal- i no està disposat a deixar en mans de l'oposició -o pitjor, dels mateixos professionals- una estructura comunicativa com RTVV que pugui contribuir a revalencianitzar la societat i a qüestionar l'herència política, lingüística i econòmica del govern actual. Política de terra cremada, vaja; tot i que d'aquestes cendres en pot sortir la millor saó.

Quan tenia 10 anys, al barracó de les Escoles Fabra on cursàvem cinquè d'EGB vam decidir que la nostra classe s'anomenaria Els naturalistes de Catalunya. El nom era la suma o adaptació de dues propostes que responien a sensibilitats diferents i que estaven molt igualades pel que fa al suport de l'alumnat, però que alhora eren perfectament compatibles; com és de veure en el resultat de la votació: guanyada per majoria amplíssima. L'acord assolit dijous passat per CDC, CUP, ERC, EUiA, ICV i UDC sobre l'enunciat de la doble pregunta que hauria de permetre els ciutadans d'aquest país decidir el seu futur estatus polític m'hi ha fet pensar.

Vaig assabentar-me de la notícia per la ràdio, en directe, mentre conduïa, i val a dir que em vaig emocionar: instintivament, vaig prémer les mans i vaig deixar escapar un siií! per entre les dents (i això que en aquell moment qui parlava era el sonso d'en Joan Herrera...). L'esverament em va durar la resta del dia i encara ara, quan hi penso, crec que l'anunci de la qüestió i la data de la consulta demostra que el procés d'independència és irreversible i suposa una injecció de moral per a molts catalans: d'una banda, confirma la unitat d'acció i el compromís dels partits polítics que el van subscriure i, de l'altra, palesa la seva capacitat sorpresiva i els garanteix la iniciativa davant l'actitud i les maniobres legals o subterrànies de l'Estat espanyol. En aquesta partida no és Madrid qui marcarà els ritmes, i això ens dóna possibilitats de guanyar-la: ens fa esmunyedissos i, fins a cert punt, imprevisibles. La prova és que l'anunci ha agafat el CNI amb els pixats ventre.

El PSC, autoexclòs

Els dies transcorreguts des de llavors han donat peu a tota mena d'anàlisis -i d'acudits- sobre la doble pregunta. A mi m'agrada: parla d'independència, és inclusiva, és binària, és inequívoca i té en compte tres aspectes que milloren la qualitat democràtica del pronunciament. Una: que és el mínim comú denominador que feia possible un acord políticament ampli i socialment interclassista. Dues: que la societat catalana és plural i que la voluntat de canvi de paradigma té diverses gradacions i totes les opinions haurien de poder expressar-se. I tres: que calia -en la meva opinió, per últim cop- estendre la mà al PSC abans no es precipiti al buit.

Tot i que la versió oficial dels fets explica que la negociació es va desencallar en només dos dies, altres veus afirmen que la proposta estava sobre la taula del PSC des de feia setmanes, en espera que almenys s'hi sumessin els sectors crítics, i que, mentrestant, tot era comèdia. Durant aquest temps, el PSC hauria estat més a prop que mai de l'escissió. I sinó, temps al temps: als socialistes els costarà sortir indemnes.

I aquesta és l'altra gran virtut de la pregunta: que posa els federalistes i els amants de les terceres vies entre l'espasa i la paret -com explica, en pròpia pell, l'antropòleg Manuel Delgado en aquest article-, i permet desemmascarar els impostors. Una setmana després, els protagonistes de l'acord guanyen enters davant l'opinió pública catalana -tots han cedit, tots han tingut amplitud de mires, i això sempre és valorat positivament-, mentre a Pere Navarro li ha caigut la careta.

Si la dreta i l'esquerra espanyoles segueixen atrinxerades rere una interpretació obtusa de la Constitució, els últims federalistes de cor que resten a Catalunya aviat es passaran als rengles de la sedició. Hauran de triar entre l'estelada i la rojigualda, en paraules de Delgado. I això és el que més em sorprèn de l'actitud de la direcció socialista: que s'estigui immolant tot just ara, amb una colla de mesos convulsos i trepidants encara per davant, atracallant una pregunta que tothom sap que és un esquer perquè no se sotmetrà a consulta el 9 de novembre de 2014; senzillament, perquè ni el Congrés dels diputats ni el Govern del PP autoritzaran la transferència o delegació a la Generalitat de la facultat per organitzar un referèndum per la via de l'article 150.2 de la Constitució.

Artur Mas va reconèixer dilluns passat en l'entrevista que va concedir a TV3 que aquest era l'escenari més plausible, i el portaveu de C's, Jordi Cañas, ho tenia claríssim el dia que es va fer l'anunci: "Tenim la data i tenim la pregunta, però no tindrem consulta. En el seu lloc tindrem un avançament electoral i unes eleccions plebiscitàries". Hi estic d'acord, però pel camí ens haurem tornat a carregar de raons i haurem cremat una etapa més del full de ruta que ens servirà per demostrar al món i a tots els catalanistes que Espanya ni escolta, ni vol reformar-se.

Fa tot just una setmana es va conèixer la resposta del president de la Comissió Europea, el conservador Jose Manuel Durao Barroso, a la carta que el president de la Generalitat va adreçar-li el passat 9 de novembre sol·licitant-li suport a la celebració d'una consulta sobre el futur polític i jurídic de Catalunya. En una missiva de mig foli, Barroso s'espolsava de sobre la petició d'Artur Mas i li recordava la cantarella de sempre: que la Unió Europea (UE) no pot immiscir-se en "afers d'organització interna" dels estats membres.

Com apuntava el catedràtic de ciència política Pere Vilanova, "la carta no s'hauria d'haver enviat" perquè tothom podia imaginar "que la resposta seria el silenci", i alertava que "la indiferència és el pitjor resultat". De fet, la interpretació que se n'ha fet, tant a nivell polític com mediàtic, bascula entre les opinions que només hi veuen fredor -i, per tant, una oposició nítida i rotunda de la Comissió a les vel·leïtats catalanes- i aquelles altres, més benintencionades, que atribueixen la manca d'efusivitat a les pressions de la diplomàcia espanyola i a la prudència que aconsella no dir res mentre no es faci el pas. A mi, sincerament, el que faci o digui la UE em sembla irrellevant. Al final haurem d'anar a la via dels fets consumats, com van fer els eslovens, els croats, els macedonis o els montenegrins i llavors veurem què fan la UE i la resta de la comunitat internacional.

Història d'una decepció

The Clash tenia una cançó anomenada I'm so bored with the USA, de la qual me'n serviré només del títol -la lletra va per una altra banda- per expressar el meu desencís amb la UE. Sóc més euroescèptic que Margaret Tatcher, però per raons ben diferents.

Enlloc de l'Europa dels pobles, els lobbies capitalistes i els buròcrates de Brussel·les han construït un gran mercat de béns i serveis, la famosa Eurozona, on l'economia passa per davant i per damunt de les persones, i els Estats continuen retenint bona part del poder polític d'antany, tant a nivell intern com a escala internacional.

Si, en un moment donat, l'Estat espanyol es va poder integrar en la Comunitat Econòmica Europea va ser, en bona part, gràcies a la locomotora catalana. I ara ja veiem com ens ho paguen, uns i altres: amb amenaces de fer-nos-en fora. La contribució catalana va ser decisiva, tant per la seva aportació sostinguda al PIB espanyol com per la vocació netament europeista de tots els partits de casa, inclòs el PSUC.

Els catalans vam dipositar moltes esperances en Europa; potser massa. La UE havia de ser el nostre àngel de la guarda sense trencar amb Espanya: havia de ser la vacuna contra qualsevol temptativa d'involució, havia de ser el millor mecanisme per incrementar la qualitat democràtica de l'Estat espanyol i havia de ser també el nostre aliat per burlar la cotilla espanyola i per prestigiar i promocionar la nostra cultura. Pensàvem que dins d'Europa acabaríem sense estridències amb l'Espanya radial i que tindríem via lliure amb Europa, però a l'hora de la veritat hauran calgut 27 anys per tenir una connexió matussera amb França, i el corredor ferroviari mediterrani és encara una entelèquia.

Sóc incapaç de fer balanç des de la perspectiva econòmica; saber si a l'economia i al teixit productiu català els ha anat més o menys bé estar sota els dictats de Brussel·les. Tot i que són qüestions diferents, segons càlculs del departament d'Economia, els catalans som els màxims contribuents de la UE. Entre 2007 i 2011 vam pagar a Brussel·les 1.355 milions d'euros més dels que vam rebre, una xifra que equival al 0,69% del nostre PIB. Si ampliem al màxim el marc cronològic, entre 1986 i 2013, per cada euro que Catalunya va aportar a la UE en van retornar 59 cèntims.

Tot plegat em fa pensar que, com a subjecte col·lectiu, els catalans, de la UE, no n'hem tret res, o ben poca cosa (més enllà d'alguna beca d'intercanvi universitari amb dotació econòmica irrisòria). En aparença, la UE ens tolera -i això val per a totes les comunitats nacionals minoritzades-, però en veritat ens ignora -la nostra llengua no és reconeguda, bo i essent la setzena més parlada, per darrere del búlgar i per davant del finès- o fins s'hi mostra hostil: recordeu el cas d'aquell xicot lleidatà que va clonar la pàgina web del Parlament europeu i el volien denunciar...

A nivell lingüístic, Europa assisteix indolent a la pèrdua de diversitat interna. I al mateix temps que veu com esllangueixen -i com s'ataquen barroerament!- els seus parlars regionals, es mostra absolutament aliena a la necessitat d'atendre i a l'oportunitat de fomentar el coneixement de les llengües procedents de la nova immigració, tant intracomunitària com extracomunitària. Quantes paraules podem dir en romanès, o -a excepció feta del xinès, per raons crematístiques- quina projecció pública tenen entre nosaltres l'urdú, el quítxua o l'amazig?

Decididament, la història de la UE dels darrers vint anys és la història d'una traïció, o de l'esvaïment d'un somni. En matèria de drets humans i de política internacional, Europa segueix sent hostatge del seu passat colonial i de la matriu estatal en què ha basat el seu projecte de construcció. Només així s'explica que no hi hagi una sola legislació en matèria d'estrangeria i de lluita contra les xarxes il·legals d'immigració i prostitució i que, en canvi, s'adoptin actituds d'inhibició a l'hora de posar fi a les morts en aigües de la Mediterrània o davant la instal·lació de tanques electrificades a Ceuta i Melilla. El veto indefinit a Túrquia és proverbial -i no és precisament degut a la persecució dels kurds-, com també ho és la incapacitat per consensuar intervencions militars en països tercers -com ara França a Mali i la República Centreafricana- o per adoptar posicions unívoques davant de règims militars com els de Síria o Egipte.

Per contra, les sobiranies estatals segueixen vigents i, amb elles, les elits que se'n serveixen, impedint qualsevol tipus de reforma fiscal, social o política en benefici propi i, tot sovint, en perjudici dels seus ciutadans i de la mateixa UE. En el terreny econòmic, la UE ha consagrat l'Europa de les dues velocitats: amb un centre dinàmic i manufacturer, i una perifèria empobrida i subsidiària, abocada a proveir serveis i mà d'obra a preus rebentats. En comptes d'estendre les oportunitats i d'harmonitzar els drets laborals i les prestacions socials, aquesta especialització ha eixamplat les desigualtats. Només així s'explica que el salari mínim espanyol sigui la meitat del francès, o que un treballador búlgar pugui cobrar 94 cèntims d'euro per una hora de feina. Lluny, doncs, de contribuir a tancar les clivelles socials, la UE les ha magnificades, primer amb una alça de preus generalitzada derivada de la posada en circulació de la moneda única i després amb la coartada de la crisi: en els darrers temps, els estats membres de la UE han destinat 497.000 milions d'euros -el 4,5% del PIB de tota la Unió- a salvar el sistema bancari, a banda de 'quites', condonacions i altres garanties i facilitats. Pel camí, el Banc Central Europeu ha abocat la societat grega a la misèria i ha deixat tocada de mort una part significativa de la classe mitjana dels països del sud. I d'allò de refundar el capitalisme, ja fa tres anys ben bons que no hi ha cap president o primer ministre que en parli.

Si fos per mi, ara mateix arriaria la bandera blava dels dotze estels. O la deixaria a mig pal.

Aquest matí el ple del Parlament ha aprovat una resolució en què se sol·licita al Congrés espanyol que transfereixi a la Generalitat de Catalunya la potestat d'organitzar i convocar un referèndum, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució. Es tracta d'una nova passa endavant de les previstes en el full de ruta pels partits favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació, imprescindible per avançar en el procés d'alliberament nacional. La proposta ha rebut el suport netament majoritari de la cambra catalana. Hi han votat a favor els 87 representants de CiU, ERC, ICV i tres diputats del PSC: Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura. La resta del grup socialista hi ha votat en contra, al costat del PP i de C's, i la CUP s'ha abstingut.

El 150.2, una via morta

Segons diuen, per transitar el camí cap a la independència existeixen cinc vies legals. L'article 150.2 n'és una, en la mesura que la Constitució no exclou la possibilitat d'un referèndum consultiu en l'àmbit d'una comunitat autònoma ni estableix límits quant al seu contingut. En aquest cas, el Parlament proposa dur a terme una delegació ad casum que permeti assumir a la Generalitat i l'Estat un compromís d'actuació segons quin sigui el resultat de la consulta per tal de convertir en realitat jurídica la voluntat majoritàriament expressada a les urnes.

Malgrat la idoneïtat de la consulta com a via jurídica d'expressió en un Estat que té com a [teòric] valor fundacional el principi democràtic, és ben clar que ni el Congrés ni el Govern espanyol donaran el seu braç a tòrcer. A efectes pràctics, la via del 105.2 és, en realitat, una via morta; un tràmit més, necessari i ineludible des del punt de vista de l'escrupolositat democràtica, abans d'exhaurir totes les opcions de separació amistosa amb el Regne d'Espanya.

El PSC, tocat i enfonsat

L'abril de 1977, el PSC i la federació del PSOE a Catalunya van culminar un procés d'unificació que teòricament garantia el funcionament "plenament sobirà" d'un partit que tenia entre els seus principis fundacionals "el reconeixement del dret a l'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol".

La votació d'aquest matí ha suposat la mort del PSC per efecte de les múltiples ferides i traumatismes interns. Pere Navarro i els seus -Collboni, Lucena, Corbacho, Balmón, Iceta, Fernández, Zaragoza...- ja en poden certificar la defunció i cavar el sot on enterrar els actius històrics i socials de la formació. Aquesta mateixa tarda, un centenar de líders històrics i càrrecs del món local han fet pública una Crida socialista pel referèndum. Entre els signants del manifest hi ha els exconsellers Montserrat Tura -que no descarta l'escissió del sector catalanista-, Joaquim Nadal i Antoni Castells, l'exministre Joan Majó, l'expresident de la Diputació de Barcelona Manuel Royes, l'eurodiputada Maria Badia i membres de l'executiva com Jordi del Rio i Fabian Mohedano.

Ahir, l'alcalde de Lleida i diputat socialista Àngel Ros abandonava l'escó al Parlament. Avui, tres diputats més han desobeït l'executiva i han trencat la disciplina de vot. De moment no renuncien a l'acta, però el portaveu del grup, Maurici Lucena, ja els ho ha exigit, sota amenaça de ser expulsats. No són els únics díscols: Laia Bonet ha renunciat a seguir a la comissió executiva nacional, així com a ocupar la hipotètica plaça vacant de diputada que pogués correspondre-li, i Rocío Martínez-Sampere ha abandonat les seves responsabilitats orgàniques amb la voluntat de plantar batalla "des de la base" a l'actual direcció. Les seves dissensions s'afegeixen a les baixes anteriors d'Ernest Maragall i de molts altres representants i militants històrics del partit arreu del país. A Alella, la regidora Glòria Mans s'ha quedat pràcticament sola després que el passat 21 de novembre el seu home de confiança, el primer secretari de l'agrupació local, Abel Miravet, decidís també de plegar veles: "porto massa temps no estant d'acord amb l'estratègia i la línia política en temes com el dret a decidir i les amistats perilloses amb el PSOE".

Durant el mandat del president Pasqual Maragall, el PSC es va mostrar partidari en diverses ocasions del traspàs d'aquesta competència en el marc del procés estatutari. El febrer de 2006, la diputada Lídia Santos va solemnitzar aquesta demanda al Congrés. Avui, Santos forma part de l'executiva del partit i defensa les tesis de la direcció, tot i que la via proposada pot ser perfectament "legal i acordada" si hi ha voluntat política, com exigia el PSC, a més de "constitucional i legítima", com s'assenyala en el text expositiu.

La CUP, a la seva bola

Si la resolució del Parlament no ha obtingut l'aval dels dos terços de la cambra -circumstància que ha estat aprofitada perLa Vanguardia per fer-ne sang- ha estat per culpa de la CUP. No passa res, però sap greu que la CUP es permeti el luxe de jugar a ser l'enfant terrible de la política catalana mentre els seus tres vots no siguin decisius. Malgrat la deslleialtat que suposa acordar la data i la pregunta amb CiU, ERC i ICV i trencar després la unitat d'acció del front sobiranista, ahir vam saber que els seus representants s'abstindrien. Van argumentar els motius, que bàsicament són dos. Un: que el poble català és sobirà i no ha de demanar permís a ningú per autodeterminar-se perquè això equival a reconèixer la seva supeditació a Espanya. I dos: que en cursar la petició a Madrid, el procés corre el risc de demorar-se sine die fins a fer-lo embarrancar.

Com a proclama ètica, la primera objecció està molt bé, però no funciona com a justificació. Els fets són els fets i des de fa 300 la nació catalana viu subsumida sota dominació espanyola. Ho patim cada dia. Em pensava que tots havíem entès que, en aquesta qüestió, calia anar de bracet fins al moment que no hi hagi cap més sortida que convocar unes eleccions plebiscitàries.

La segona qüestió em sembla una excusa de mal pagador. Ja és trist que hagi de ser el portaveu de CiU, Jordi Turull, qui faci notar a la CUP que tres dels quatre punts de la resolució són alhora condicions i mecanismes per eludir qualsevol dilació: "la consulta s'ha de convocar i celebrar abans que finalitzi l'any 2014", "la convocatòria la farà el Govern de la Generalitat" i "el procediment per realitzar la consulta i les seves garanties seran els que determina la legislació reguladora dels processos referendaris i electorals, i, si s'escau, en el decret del Govern de la Generalitat que convoqui la consulta".

Arribats a aquest punt, lamento profundament l'abstenció de la CUP. Desconec com s'ha fixat el posicionament -si hi ha hagut intervenció d'algun òrgan intern o pressió externa d'alguna organització política-, però l'abstenció no convida precisament a fer de la CUP un interlocutor ni un representant gaire fiable, ni per a la resta de partits, ni per als seus electors. Jo mateix em pensava que la unitat popular que pregona la CUP es construïa des de la pluralitat de les esquerres, i no des de l'ortodòxia. Si haguessin dividit el vot -dues abstencions i un sí crític, per exemple-, almenys podríem parlar de coherència.

I mentre això passava a Catalunya, a Madrid el diputat general de Guipúscoa, Martin Garitano, d'EH Bildu, assistia a la firma de l'acord entre representants de l'Estat i del PNB que permetrà la transferència de set nous impostos a Euskadi. Vejam si ho entenen els caps pensants de la CUP.

Els seus pares i avis censuraven i segrestaven les edicions de premsa que consideraven desafectes al règim. Ells, en canvi, tanquen emissores de ràdio i televisió i ens vigilen a través d'Internet i telefonia mòbil. Precisament la xarxa pot ser la propera víctima, sota qualsevol excusa, amb la finalitat de tallar els fluxos d'informació i d'impedir els moviments de resposta i coordinació entre els diversos territoris de parla catalana.

Què els molesta, dels mitjans de comunicació en català: allò que diuen, com ho diuen, o que ho expressin en una determinada llengua? Hi ha, certament, matisos segons quina sigui la resposta; però només hi ha una evidència: a l'Estat espanyol s'està cometent un genocidi cultural contra la comunitat lingüística catalana. A l'Aragó,a les illes Balears i Pitiüses, al País Valencià. I al Principat, de moment, perquè no gosen; però tot arribarà.

València, l'ase dels cops

Dimarts, la Generalitat valenciana, amb la inestimable cobertura del Ministeri d'Indústria espanyol, el seu braç executor, va forçar la desconnexió dels equips d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que duien la veu de Catalunya Ràdio a les comarques del sud dels Països Catalans. L'entitat que presideix l'incombustible activista Eliseu Climent no ha tingut cap més sortida, després d'haver estat comminada a fer-ho, sota amenaça de sengles sancions econòmiques de mig milió d'euros cadascuna.

Amb aquesta actuació -emparada, com sempre, en qüestions legals que durant anys i panys ningú no havia adduït- el PP ha aconseguit una cosa inèdita i inaudita en democràcia: silenciar tots els mitjans públics generalistes en llengua catalana que tenien presència al País Valencià. Després del tancament de la xarxa de repetidors de TV3 i de la posterior clausura de la corporació de ràdio i televisió pública autonòmica, el PP remata amb el silenciament de les emissores públiques catalanes de ràdio la seva política de terra cremada de què parlàvem en aquest altre post. Aquesta és una de les lectures possibles -no deixar res a qui vingui darrere- perfectament compatible i complementària amb la interpretació que en fa Climent. Per a ell, el PP s'acarnissa amb els valencians, conculcant els seus drets lingüístics, per fer pagar als catalans el seu atreviment.

L'any 2012, ACPV va impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per fer possible la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats autònomes diverses: ETB al País Basc i Navarra, i TV3, C9 i IB3 als Països Catalans. La campanya duia per nom Televisió sense fronteres i va aplegar 651.650 signatures (entre elles, la meva). La distribució dels suports per àmbits territorials és simptomàtica i diu molt de la idea de pluralisme que té la societat espanyola (vegeu gràfic adjunt). Com era d'esperar, la ILP es va presentar al congrés espanyol i va ser rebutjada per la majoria absoluta del PP i d'UPyD. Aleshores hi havia 10 canals de ràdio i televisió en català al País València. Dos anys després no en queda cap.

No fa gaire, el president espanyol, Mariano Rajoy, assegurava que el seu Govern tenia un pla per evitar la consulta sobre la independència de Catalunya. I potser sí impedirà que la voluntat popular s'expressi lliurament a les urnes, però amb accions com aquestes, que són absolutament contràries als principis i drets democràtics més elementals, no podrà evitar l'ascens de l'independentisme.

'Aquí no vota la razón'

"Aquí no vota la razón sino la fuerza", deien al segle XVII les autoritats castellanes que volien sotmetre a plom i a foc el país i les seves institucions. I allò passava justament quan els catalans encara parlàvem valencià. O alguna cosa pareguda.

Aleshores, comptàvem desset i denou -i com d'accents no en gastaven, no sé pas quina seria la síl·laba tònica-, les sortides es deien axides ("el sol ix", i "l'aigua sobre eix"), els cops eren colps, els dies sovint eren jornades, omens era el plural d'home, els dipòsits s'anomenaven deposits, això era ço o asso (perço, ço és, tot ço), aquestes eren estes i aquells eren essos. Els possessius per excel·lència eren mia ("mia anima", "la torra mia"), mon (germà), ma (muller), meu ("lo gendra meu"), mos (pares), mas (fillas), sua ("muller sua"), sa ("a sa bona disposicio" o "a sas llibres voluntats")... I les formes verbals també paraven boges: elegesch, afagesch, instituesch, deix, atorg, fas i orden. Partesca, servesca, prevalesca, competescan i assistescan. Puga, vinga, hajan i degan en lloc de pugui, vingui, hagin i deguin. Sie en comptes de sigui. Fosen i no fossin, i anàs i executàs en lloc d'anés i executés. I els infinitius: viurer, veurer, traurer i contraurer.

I és que, malgrat els esforços i la malvolença dels ocupants durant aquests darrers 300 anys, el català és una llengua viva. Ho demostra una altra expressió cèlebre d'aquella època que segueix plenament vigent avui: visca la terra, muyra lo mal govern!

Avui es compleixen 75 anys de l'entrada de les tropes del general Franco a Alella i 300 dels últims intents de les autoritats catalanes de revoltar el Maresme i tractar de trencar el setge sobre Barcelona per part dels exèrcits de Felip V. Acabaven dues guerres i s'iniciaven dos exilis. El drama humà i la transcendència històrica que tingueren per a Catalunya les dues derrotes estan fora de dubte. Quin país i quina societat tindríem avui si la primera o la segona d'elles no s'hagués produït?

Per la porta falsa

El 28 de gener de 1939, doncs, l'exèrcit nacional va alliberar Alella de la dominació roja. En principi, havia de fer-ho de manera triomfal, tal com s'havia escenificat només dos dies abans a Barcelona; per això, alguns veïns van bastir al mig de la rambla un arc enramat de murtra orientat cap al Masnou per donar-los la benvinguda. A l'hora de la veritat, però, els efectius militars espanyols i italians van entrar per la reraguarda: uns a peu, arribats de la muntanya pel torrent de Vallbona i uns altres mobilitzats, per la carretera de Vallromanes; tots procedents de Montornès, on s'havien emparat de l'aeròdrom republicà.

L'arribada dels nacionals era esperada per molts alellencs amb la il·lusió de veure finalitzar la guerra, el sofriment i les privacions, i de fer possible el retorn a casa tant dels homes que combatien al front com d'aquells altres havien estat amagats o emboscats per les seves idees polítiques, per escapar de la guerra o per totes dues coses alhora. En contrapartida, la desfeta i la por a la repressió empenyeren alguns a abandonar el país a corre-cuita, com l'alcalde d'ERC entre juliol de 1936 i març de 1938, Peret Pons, que fugí a França i ja no tornaria mai més.

També n'hi va haver que o bé s'hi van quedar o bé van optar per absentar-se temporalment de la població, confiats que les represàlies serien de poca volada o cessarien al cap de poc temps. Aquest fou el cas de l'alcalde del PSUC entre abril de 1938 i gener de 1939, Antoni Pujadas, Pujadetes,que s'establí a casa d'uns familiars a Santa Coloma de Gramenet, fins que fou descobert, delatat i detingut, abans de ser sotmès a un judici militar sumaríssim. Els qui feren com ell s'equivocaren: no hi hauria perdó i acabarien pagant el seu compromís polític amb els valors de la república o de la revolució, segons cada cas, davant d'un escamot d'execució. Com Pujadas, aquell any foren també ajusticiats al Camp de la Bota els regidors d'ERC Joan Galvany i Melcior Perich, i el dirigent rabassaire Antoni Vidal.

Campi qui pugui

El gener de 1939 feia mesos que tothom donava la guerra per perduda. En la seva retirada cap a França, els alellencs van ser testimonis de la descomposició de l'exèrcit popular: el cos de tren de les forces republicanes sojornà diversos dies a la Miralda, on deixà abandonada certa quantitat de material i vehicles desguassats. La darrera sessió plenària de l'Ajuntament republicà va tenir lloc el dia 12 i aplegà sis regidors. Hi mancaren Melcior Perich i Joan Duran, d'ERC, i Manuel Cagigós, de la CNT. El buit de poder havia donat lloc a la disbauxa: cadascú feia la seva. A l'Aquil·lí Homs, que era transportista, li van prendre els dos camions que tenia, i ell va agafar el de l'Arenas, va carregar-lo de gent i cap a França! Abans li va dir al Pujadetes:"Marxem, que dels que fugen alguns se n'escapen", però no li va fer cas.

Homs havia estat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes l'estiu de 1936, en representació de la CNT; regidor designat pel sindicat anarquista des del 28 d'octubre de 1937, i alcalde segon d'ençà de l'1 de març de 1938, al càrrec de la comissió de Governació. Era un revolucionari, tot i que ell deia que de pistola n'havia dut sempre des dels 14 anys perquè moltes vegades li volien prendre el gènere i havia de fúmer quatre tiros a l'aire a la pujada de Montgat per dissuadir els lladres. Va jurar que només tornaria quan Franco fos mort i ho va complir: va morir anys després a Premià, a casa d'un dels fills.

Al costat dels que fugiren per qüestions polítiques hi havia els que ho feren forçats per la seva condició de reclutes. Com Josep Aymar, en Pepet de cal Roig, que visqué una veritable odissea. Creuà la frontera com a sergent d'intendència el 9 de febrer per Prats de Molló. No tenia diners i es va vendre el cavall, la sella i l'arma per 25 francs. A Arles, aprofità el seu ofici de forner per escapolir-se i fugir a Marsella, però fou descobert i internat al vaixell Patria, que aleshores estava ancorat al port de la ciutat ple de ferits republicans. Allí serví com a intèrpret fins al juliol, quan fou enviat al camp de reclusió d'Argelers (de juliol a desembre), Adge (de desembre de 1939 a març de 1940), Sant Cebrià (de març a maig) i Bram (de maig de 1940 a maig de 1942), abans d'aconseguir normalitzar la seva situació a Carcassona, on treballà de cuiner, i de tornar a casa el 1942.

Els primers retornats

Entre els exiliats que tornaren de seguida hi havia en Salvador Oliveras, a qui els feixistes acusaven d'haver format part d'un tribunal revolucionari a Barcelona i de signar sentències de mort contra elements dretans. Va tornar-ne malalt. Tenia les ungles negres. Ell deia que havia estat l'aigua del camp de Sant Cebrià, però els comentaris del poble deien que tenia un segurode vida i que es va enverinar.

També feren cap ben aviat Antoni de Gràcia i els seus xicots. En veient perillar la seva vida a la reraguarda, va pensar que més valia anar al front com a voluntari, i així va poder escollir el cos de sanitat. Aviat el van fer sergent. Va estar al front d'Aragó i a l'Ebre. Tenia amb ell cinc nois d'Alella, tots biberons: l'Antoni Perich de ca la Justa, en QuimetBancells, en Ramon Giralt de les Quatre Torres, en Joaquim Ventejo del carrer del Mig, i en Francisco Prat. Com havia de menester camillers, els triava ell. Junt amb en Prat, va passar la frontera per Setcases. S'hi van estar al camp d'Arles fins al març. Aleshores van decidir tornar-hi i tal com creuaren la ratlla per Maçanet de Cabrenys els agafaren i els dugueren al castell de Figueres. Allà, un requetè va preguntar si al camió hi havia algú d'Alella. N'eren quatre: ell, en Prat, l'Amadeu Jordana i en Joan Alabau de cal Taietí. Demanava per en Quimet barber:

- "¿Y conoce a su novia?", preguntà.

- "Agustina Alonso, de Burgos", respongué l'Antoni.

- "¿Está viva? Qué alegría!" Era la seva germana. Com a agraïment, els van carregar en el primer camió que sortí cap a Barcelona. Els van dur a Horta, amb un aval d'aquell home, i un mes després quedaven en llibertat.

Per als qui vulgueu saber com va acabar la història d'aquell romanç, direm que els nuvis van renyir i que l'Agustina finalment es va casar amb en Josep Giralt, en Pep de cal Pequenyo. Els més joves la coneixíem com l'Agustina dels gelats, i jo encara em recordo quan li comprava el Frigurón!

Aquest dimarts el Tribunal Constitucional -el nou tribunal espanyol de la Inquisició- va començar les deliberacions sobre el recurs presentat pel Govern del PP a la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya aprovada el 23 de gener de 2013, i justament ahir una trentena de jutges catalans van presentar un manifest en què asseguren que la celebració d'un referèndum d'autodeterminació és perfectament compatible amb la Constitució espanyola si hi ha voluntat política i s'interpreta d'acord amb la Declaració Internacional de Drets Humans i altres normes internacionals. L'argument és fàcil d'entendre: el poder públic no només ha de reconèixer uns drets teòrics, sinó que ha de tenir una acció política perquè aquests es puguin materialitzar.

El catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo és del mateix parer. Fa exactament dues setmanes, Pérez Royo va estar a Barcelona per participar en un simposi sobre el dret a l'autodeterminació organitzat per la comissió de defensa dels drets de la persona del Col·legi d'Advocats. Per a ell, "el dret a l'autodeterminació és el dret constitutiu de la democràcia; per això el va fer servir Jean-Jacques Rousseau. És la síntesi de tots els drets".

Però anem a pams. Per a Pérez Royo existeixen quatre nivells de govern en els quals tots podem exercir el dret a l'autodeterminació: l'àmbit local, l'autonòmic, l'estatal i l'europeu, a través de les respectives convocatòries electorals. Per tant, no estaríem parlant que els catalans vulguin exercir aquest dret, sinó que estan reclamant de fer-ho "de forma diferent a la resta de comunitats i nacionalitats de l'Estat; de forma separada, a través d'un marc jurídic propi o exclusiu". Exactament igual com ho fa el Quebec en relació al Canadà. "Això necessita justificar-se d'alguna manera?", es pregunta el catedràtic. "No. Volem fer-ho perquè sí. Ni memorial de greuges, ni balances fiscals. Perquè sí". N'hi ha prou, doncs, amb la voluntat si aquesta és majoritària.

El perquè de tot plegat

Com tots intuíem, i tal com va exposar Pérez Royo, la democràcia espanyola sorgida de la transició del franquisme es va fonamentar en dos pilars: el principi d'unitat i el dret a l'autonomia. "El binomi constitucional", que en diu ell. Doncs bé, "Constitució i Estatut avui són normes odioses a Catalunya", reconeix. I tot -o gairebé tot- perquè després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya de l'any 2010, Espanya s'hauria quedat sense constitució territorial. Des de llavors, els estatuts d'autonomia són paper mullat i el seu abast i interpretació queden a expenses de la intervenció dels tribunals i del Govern de l'Estat; amb els consegüents perills que això representa per a l'autogovern en matèria econòmica, política i cultural.

Pérez Royo culpa d'aquesta situació de setge constant, tot i que no exclusivament, l'actuació política del PP, que ha culminat en una autèntica "aberració", com és la preeminència dels tribunals de justícia sobre òrgans legislatius escollits i legitimats democràticament. Aquesta setmana s'hi referia precisament la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, a propòsit de la sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia de obligant alguns centres educatius a oferir el 25% de l'horari lectiu es faci en castellà: "volen imposar des del poder judicial allò que no poden controlar des de l'executiu i el legislatiu".

El referèndum com a desllorigador

Per a Pérez Royo, "Espanya i Catalunya tenen un problema polític que no pot quedar sense resposta, i aquesta passa en tot cas per consultar-ho als ciutadans de Catalunya". Si no hi ha resposta -adverteix-, "la independència no tindrà aturador: si yo no quepo dentro, tendré que salir fuera"; una frase que recorda aquella altra de Josep Lluís Carod-Rovira de fa ja dècada: "si a Espanya no li agradem com som, haurem de marxar". Pérez Royo és una persona progressista -va col·laborar en la redacció de l'Estatut català de 2006 i va assessorar l'esquerra abertzale per a la creació Bildu el 2010-, però tot té un límit: "la independència és un suïcidi per a tots", va declarar l'abril de l'any passat al Diario de Sevilla; tot i que també reconeixia que "abans veig la independència de Catalunya que un Estat asimètric, senzillament perquè la resta d'autonomies no ho consentiran".

Per sortir de l'atzucac, va apel·lar a l'esperit de la transició, quan "es van fer algunes passes profundament anticonstitucionals" per poder bastir, precisament, l'estat autonòmic. "Allò va ser el 28-F", en referència al referèndum d'Andalusia. La solució per a una persona com ell -partidària del referèndum, però contrària a la independència- no és fàcil, ja que òbviament hauria de passar per una "fórmula d'integració que ja no pot ser aquella" i que hauria de donar garanties a Catalunya del seu blindatge. I ell mateix ha reconegut públicament que "cap executiu [espanyol] podrà governar el país si fa una interpretació de la Constitució a favor de Catalunya" i que "allò que es decideixi políticament per a Catalunya s'aplicarà a la resta d'Espanya".

A Barcelona, l'auditori va acollir Pérez Royo amb simpatia, però amb la idea que segurament feia salat; que no hi ha ningú a Espanya disposat a afrontar una negociació política que desemboqui en una refundació de de l'Estat en clau federal.

Quan el xoc de trens es produeixi, a Espanya hi haurà dos tipus de persones: les que se n'alegraran, especialment si els catalans prenem mal, i les que se'n doldran, acabi com acabi la cosa. I Pérez Royo en serà una d'elles.

Ahir, el president de la Comissió Europea, el conservador Jose Manuel Durao Barroso, va afirmar en una entrevista a la BBC que serà gairebé "impossible" que un territori independitzat obtingui el vist-i-plau de tots els estats membres per romandre a la Unió Europea. En el punt de mira: Escòcia i, sobretot, Catalunya. De fet, Kosovo no ingressarà mai a la UE si l'Estat espanyol segueix vetant-lo, i en aquests moments Durao Barroso és el millor aliat internacional de Mariano Rajoy.

Avui, en canvi, l'entrevista del dia és la d'Artur Mas al diari milanès Il Corriere della Sera. De mica en mica, el cas dels catalans s'internacionalitza; també des de les institucions. Ja tocava. Durant anys i panys hem estat el poble menut qui, en els nostres viatges i amb una paciència infinita, hem fet pedagogia pel món: make no mistake. I'm catalan, not spanish. Tot i que el titular és bo, cal reconèixer-ho: 'La independència és el futur natural d'una antiga nació', el president no diu res de nou, però pot resultar molt reveladora per al lector italià. Tret de vènets i sards, a Itàlia -un país que no es va unificar fins a 1870- no hi ha ningú que entengui la nostra dèria per desunir-nos d'Espanya. Per això convé -i molt, perquè tothom ho tingui clar- que Mas hagi marcat distàncies amb la Lliga Nord d'Umberto Bossi; un partit i un líder polític xenòfobs i populistes que empastifen la nostra imatge i llasten la nostra reivindicació davant l'opinió pública italia. "Les raons econòmiques hi són, però el nostre camí no té res a veure amb el de la Padània, on només pesen les raons econòmiques. Per a nosaltres prevalen les raons d'identitat, cultura, llengua i autogovern. Volem poder organitzar la nostra educació, la nostra sanitat, els nostres serveis. Els catalans sempre han defensat la idea d'autogovern, des de fa 300 anys", ha dit Mas.

En la mateixa entrevista, el president admet que Catalunya és una patata calenta per als estats europeus, però vaticina que "més aviat o més tard seran cridats a donar una resposta política". I rebla: "demanem les mateixes prerrogatives que Àustria o Portugal. Res més, però tampoc menys". I si Espanya bloqueja totes les iniciatives per aconseguir-ho, podem apel·lar els catalans al dret internacional?

La catedràtica de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona Anna Badia Martí creu que no. Taxativament. Vol dir això que no tenir res a pelar? No, tampoc és ben bé això. Ho va explicar fa un parell de setmanes al simposi sobre el dret a l'autodeterminació que va tenir lloc al Col·legi d'Advocats.

"El món sempre és canviant"

Badia considera que "Catalunya no pot invocar el dret d'autodeterminació en sentit estricte, ni pot acudir al dret internacional per fonamentar una declaració d'independència perquè no se n'ocupa. Però tampoc no ho prohibeix: l'espai territorial del món sempre és canviant". Sobre la primera qüestió, Badia recorda que la seva invocació resta circumscrita als territoris colonials per la senzilla raó que van ser els països colonialistes els que van establir-ne la definició. "El 1970 es va ampliar als pobles ocupats militarment, com Palestina i el Sàhara Occidental, i a aquells territoris específicament assenyalats on es violen sistemàticament els drets de la majoria de la població", com era el cas de Sud-àfrica durant el règim de segregació racial. Tot i que hi hauria molt a dir, per a la ponent els catalans "no estem ocupats militarment, ni estem sotmesos a cap apartheid, almenys de moment".

Amb tot, és evident que "els pobles tenen drets que comporten obligacions per als estats, però que requereixen de la voluntat d'aquests darrers". Quan no en tenen, llavors es planteja el "problema de la successió d'estats": d'un en resulten diversos i s'han de repartir actius i passius. "I el punt de partida sempre és el pacte, agradi o no".

Badia va afirmar que "des de 1966 el dret internacional no té cap altre codi que el respecte als drets humans" i que "qualsevol conflicte que afecti l'ordre polític internacional estarà marcat pels principis de la democràcia i el caràcter d'evolució: s'estudiarà sempre cas per cas, sota supervisió d'organismes internacionals". No hi ha, doncs, receptes màgiques ni "escenaris transportables". Si s'observen aquestes premisses -voluntat democràtica, majoritària i pacífica-, de límits no n'hi pot haver cap. Tampoc ho pot ser la integritat territorial. "No és un principi del dret internacional per impedir la secessió d'un territori, sinó una garantia entre estats que un no agredirà territorialment un altre sense que això tingui conseqüències per part de la comunitat internacional". Com va escriure, doncs, Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible".

En ocasions, els estereotips es compleixen. Ahir, es va celebrar al Parlament -seu de la sobirania [d'una part] del poble català- la segona reunió del Pacte Nacional pel Dret de Decidir, un espai de trobada que aplega 1.500 entitats d'arreu del país a favor de la convocatòria d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya. I avui, el Congrés de diputats -seu de la sobirania dels pobles d'Espanya- s'ha manifestat majoritàriament en contra de l'exercici del dret a l'autodeterminació amb l'excusa que la Generalitat estaria impulsant un pla secessionista. La resolució havia estat presentada per UPyD i ha comptat amb el suport del PP i del PSOE, inclosos els diputats del PSC. A ells els haurem d'agrair eternament que s'hagi rebaixat el to de les amenaces de la moció primigènia i que no ens hàgim quedat sense autogovern avui mateix.

85% vs 85%

Els partits polítics i els mitjans de comunicació espanyols s'han afanyat a ressaltar que la resolució s'ha aprovat amb el 85% dels vots de la cambra, i això que Alfonso Guerra s'ha equivocat a l'hora de prémer el botonet. Segons les enquestes, és exactament la mateixa proporció de gent que, a Catalunya, està a favor de la celebració d'una consulta. El xoc de legitimitats entre la democràcia representativa rere la qual s'emparen els partits espanyols i la democràcia directa que propugna la societat catalana és evident. Dies enrere sentia reflexionar sobre aquesta qüestió el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Viver i Pi-Sunyer, en un acte al Col·legi d'Advocats.

Per a Viver i Pi-Sunyer, "no es pot fer abstracció de la realitat del moviment social, ni de l'estat d'opinió majoritari dels catalans a favor de la consulta". En l'àmbit institucional, va recordar que "el Parlament de Catalunya ha apel·lat en onze ocasions al dret a l'autodeterminació", i va destacar el canvi de cicle que s'ha produït des de l'any 2010; en particular després de la declaració del Parlament del 27 de setembre de 2012 a favor del dret a decidir. "És la més extensa, la més contundent; la que dóna el tret de sortida al procés davant d'una ofensiva recentralitzadora sense precedents". De les primeres "resolucions testimonials" aprovades a remolc d'esdeveniments internacionals com la reunificació alemanya, el col·lapse de la Unió Soviètica i el 50è aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans, s'ha passat a una etapa nova en que s'han "avalat les consultes populars sorgides d'Arenys de Munt", s'ha fet la "declaració de sobirania del 23 de gener de 2013"; s'ha posat data i pregunta a la consulta i s'ha sol·licitat al Congrés la transferència de la potestat de convocar un referèndum a través de l'article 150.2 de la Constitució. Viver i Pi-Sunyer va evocar que l'any 2003 es va vehicular una proposició de llei orgànica a la cambra baixa per demanar això mateix i la resposta va ser negativa "perquè això reforçaria els mecanismes de democràcia directa i afeblirien la democràcia representativa".

Ben bé com ara. Per això, si com tot sembla indicar les institucions espanyoles rebutgen la consulta, Viver i Pi-Sunyer va recomanar d'esgotar una via legal més. Només una: o bé intentar dur a terme la convocatòria sota els auspicis d'una llei de consultes pròpia, o bé demanar l'activació de l'article 92 de la Constitució -que equivaldria a ampliar el referèndum a tot l'Estat-, o bé impulsar una reforma constitucional que el fes possible. Si altre cop, com tot sembla apuntar, Espanya s'hi posés de cul, el president del CATN planteja dues opcions i mitja. D'una banda, realitzar una consulta "al·legal", però amb la implicació de les institucions catalanes; això és, amb cens electoral, cessió de col·legis electorals i altra infraestructura logística. Per a Viver i Pi-Sunyer aquest escenari planteja "problemes de legitimitat, ja que implica sortir de l'ordenament jurídic" -tot i que "caldrà fer-ho igualment" més tard o més d'hora, va reconèixer- i "té un cost polític per la represàlia estatal", amb la qual, d'altra banda, ja hi compta. L'altra possibilitat és celebrar unes eleccions plebiscitàries, les quals serien "ininpugnables" des del punt de vista legal. I per últim, quedaria una consulta "amb el suport del dret internacional". És una via "no gaire clara", ja que requeriria l'empara d'algun organisme de Nacions Unides o d'àmbit europeu.

I si cap de les alternatives suggerides prospera, sempre ens queda "el dret de l'últim remei: ho hem provat tot, i tot ens ho han negat": la declaració unilateral d'independència.

Aquest matí, l'agutzil municipal s'ha personat al centre republicà La Constància, situat al Cafè de Baix, i fent gala de la seva proverbial insolència l'ha clausurat per ordre de l'alcalde amb l'argument que el local amenaçava ruïna. D'aquesta manera, l'Ajuntament impedeix que aquest vespre tingui lloc el tradicional ball de Sant Josep.

Si heu arribat fins aquí, ja us haureu adonat que estem parlant d'un altre alcalde i d'una altra Alella. Efectivament, som a l'any 1924 i el batlle es diu Joan Bernadas i Madurell; tot i que els seus detractors l'anomenen el Garipau [Gripau].

La 'gripauada'

Com ara, fa un segle la societat es dividia entre rics i pobres. Ideològicament, els primers acostumaven a ser de dretes, religiosos i monàrquics, i els segons solien ser d'esquerres, anticlericals i republicans. Els sectors populars eren més nombrosos que les persones acabalades, de manera que en democràcia tenien les de guanyar; encara que es tractés d'una democràcia censatària en la qual les dones no podien votar. En canvi, els rics només podien aspirar a governar o bé en dictadura o bé amb la compra de vots. I com això últim a Alella era impossible perquè en Parasso els ho impedia, només els quedava la dictadura.

En Parasso era en Josep Aymar i Puig. Mestre d'obres de professió, era solter i l'hereu d'una família que tenia força cases i terres llogades. Molta gent el votava. Aleshores, al poble hi havia el Casino, al Cafè de Dalt, un club selecte per als senyors de la colònia estiuejant i els seus aduladors, i La Constància. Quan hi havia cops de garrot entre ells, en Parasso organitzava un acarament i els feia fer la pau. I quan s'havia de votar, plantava una bóta de vi moscatell o mistela davant del Cafè de Baix i convidava tothom a carquinyolis i borregos. Era tan popular que fins la plaça del poble va mudar de nom i va prendre el seu. Va ser alcalde durant més de 20 anys.

Els seus contrincants polítics per antonomàsia eren els Bernadas, amb e, i els Barnadas, amb a, i en particular en Garipau, un hisendat molt important del Prat de Llobregat. Només un factor extern com el cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera el va desposseir del càrrec. El dictador va desterrar els partits de les institucions i els va substituir pels tecnòcrates de la Unió Patriòtica. I allí estaven, a punt per reemplaçar-lo, en Joan Bernadas i Madurell, el Garipau, l'escultor Josep Maria Barnadas i Mestres, en Gallineta o Cuatreuis [Quatre ulls, perquè duia ulleres], i tota la gripauada: els elements més reaccionaris de la població, amb el sereno Joaquim Alomar i l'agutzil Lluís Roda fent de pinxos. Tots dos van tenir un gran protagonisme el 1909 en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia. De fet, Roda havia estat guàrdia civil. Entre ells dos i el sometent Mariano Bernadas haurien compromès en Parasso perquè el lliurés a les autoritats militars.

Manifestació i assalt al consistori

Tan bon punt es va escampar la notícia que l'alcalde havia prohibit el ball de carnestoltes, la riera es va omplir de gent. Les dones estaven especialment indignades, ja que havien estat elles les que havien guarnit la sala i ara esperaven la festa amb candeletes, i moltes d'elles cantaven una cançó contra en Garipau, en Gallineta i els que han fet tancar el ball. No s'ensumava res de bo. Les mares que van ser a temps van fer passar les criatures dins de casa i la multitud es va adreçar cap a l'Ajuntament.

Els concentrats volien fúmer en Garipau i en Gallineta daltabaix del balcó, però al replà de l'escala hi havia en Roda, amb l'escopeta a la mà: "el que tenga cojones que venga", va amenaçar -en castellà, perquè era d'Alcanyís- i la gent es va arraulir. L'alcalde, doncs, va sortir-se amb la seva i l'integrisme religiós va evitar la disbauxa del rei Carnestoltes. Però el poble no ho va oblidar i, a més dels cants improvisats d'aquell dia, en Garipau i la seva gripauada van quedar ben retratats en una composició anònima feta amb molta mala bava: les Quartetas de Alella desde el Directori al últim temps. Diu així:

Quant va entrà la Gripauada / i en Cuatruis a gubernà

lo un va ser alcalde / i lo altre jutja el van nombrà.

Quant el Gripau va ser alcalde / en el poble i va bé un guirigall

i en el dia de Carnestoltes / a Baix van fer plegà el ball.

Va ferne tancà la sala / per poguerse revenjà

del senyor alias Parassu / o siga el senyor Josep Aymà.

Amb la rabia que ells li tenen / si si pudien aferrà

fins hasta miraben / si el podian fer desterrà.

Quan a Madrid i habia / en Primo de dictadó

per semblant seu en Alella / teniem un escultó.

La corranda segueix repassant la trajectòria del directori local al capdavant de l'Ajuntament -no gens lluïda, per cert- i arriba fins a la proclamació de la República, l'any 1931. Però això ho deixem per a una altra ocasió.

Aquestes darreres setmanes he tingut l'oportunitat de voltar per la comarca i d'interpel·lar vora un centenar d'habitants de diverses poblacions sobre la situació política i econòmica actual, i sobre les perspectives de futur a l'entorn de la consulta prevista per al 9 de novembre. Els meus interlocutors han estat gent de totes les edats i condició social: aturats, pensionistes, mestresses de casa, treballadors de la funció pública, assalariats, autònoms i empresaris.

Malgrat les diferències de tota mena existents entre ells -d'origen, de residència, d'habitatge, d'ideologia i d'ingressos, a més de les ja dites-, dues coses m'han cridat poderosament l'atenció: la percepció, gairebé unànime, que la relació de Catalunya amb Espanya està totalment exhaurida i la convicció generalitzada que ens cal un Estat independent "per viure millor", "per sobreviure" o senzillament "per fer la nostra", sense ingerències.

Hi ha la idea -o pitjor, el convenciment- que l'estat del benestar està tocat de mort si restem a Espanya; que les futures generacions -"els nostres fills", "els nostres néts"- no tenen futur si no escampem la boira. Les raons adduïdes són múltiples i complementàries. Des de qui apel·la a la història, el dret i les institucions pròpies com a font de legitimitat, fins a qui esgrimeix raons econòmiques de tota mena: la pressió que suportem individualment cadascun dels catalans en oposició als ciutadans d'altres territoris, l'espoli fiscal col·lectiu a què ens condemna el sistema de finançament autonòmic, el dèficit en infraestructures que frena el nostre desenvolupament o que obliga a confiar-les a la iniciativa privada (amb el corresponent establiment de peatges), i l'asfíxia econòmica a la qual és sotmesa la Generalitat per part del govern de l'Estat. I tot això sense oblidar els greuges emocionals, fruit dels atacs a la dignitat: la "manca de respecte" i el "menysteniment" envers els catalans i la seva circumstància -la llengua, la cultura, el règim competencial i les seves aspiracions nacionals- que dia rere dia mostren el govern i bona part dels mitjans de comunicació espanyols. De tot plegat demà en tindrem una nova mostra en ocasió del debat al Congrés de diputats de la petició del Parlament de Catalunya perquè li sigui transferida la potestat d'organitzar un referèndum, d'acord amb l'article 150.2 de la Constitució.

En les nostres converses, algunes persones confessaven amb la mà al cor que l'encaix ideal hauria estat el d'una federació d'estats, però reconeixien que això era impossible i en culpaven la visió uniformitzadora i l'actitud bel·ligerant que professa Espanya; ara i sempre. Esgotada la paciència i l'esperança, la majoria es declara ara partidària del doble sí: sí a l'Estat propi, sí a la independència. Fet i fet, els que s'han tornat independentistes en els últims anys són tants, o potser més, que els "de tota la vida".

De la desafecció a la independència en 7 anys

El 2007 va marcar un punt de no retorn i ara els greuges són tants, i estan tan interioritzats entre la major part de la ciutadania, que la desafecció de què alertava llavors els president Montillaés un fet incontrovertible i la independència que Carod-Rovira vaticinava per a 2014 caurà com a fruita madura, o gairebé. Però ara tot això importa relativament poc. Importa, sobretot, què volem ser i com ho farem possible. "Cal canviar-ho tot", diuen alguns. Són pocs els que ho verbalitzen, però vista la valoració que els ciutadans fan dels organismes que sustenten el sistema democràtic -els poders legislatiu, executiu i judicial, els partits polítics, els sindicats, les forces i cossos de seguretat, etc- Espanya necessitaria una refundació de dalt a baix a ulls dels catalans. I això és impossible. Així que només ens resta marxar i posar fil a un nou contracte social al servei de les persones. I al marge de la Unió Europea, si cal.

Davant el bloqueig i la negació sistemàtica que representa l'Estat espanyol, el procés de reconstrucció nacional fa que molta gent estigui literalment "il·lusionada" amb l'esdevenidor. El missatge de l'ANC i d'altres moviments de base ha fet forat, i són legió els que pensen que en aquest trànsit és el poble qui empeny els polítics, i no a l'inrevès. Només així s'explica que siguin tantes -sobretot adultes- les persones compromeses que fan proselitisme a tothora i a tot arreu: al carrer, a la feina, a les botigues... I aquesta força és precisament el que més neguiteja els resorts de l'Estat. Com va dir el 18 de març un membre de Cercle Català de Negocis a Alella, "Espanya no pot suportar ni pot combatre que cada nit, abans d'anar-se'n a dormir, 200.000 catalans facin servir les xarxes socials per clamar a favor de la independència". Per això hi ha diaris que demanen la il·legalització de l'Assemblea i ministres que comparen el full de ruta independentista amb un cop d'estat antidemocràtic.

"Parida sense sang, nen mort"

Durant aquests dies he escoltat les reflexions de catalans d'origen andalús, aragonès, castellà, extremeny i manxec, així com les de molts fills de matrimonis mixtes i de catalans de segona i tercera generació i puc constatar que els seus parers són perfectament intercanviables amb les de molts catalans vells: Catalunya està en conflicte amb l'Estat espanyol, i cal votar per decidir el futur. Molts pocs temen la fractura social. És més, la majoria confia que l'Estat català escurçarà les desigualtats i reforçarà la cohesió social i la igualtat d'oportunitats. "A l'inici estarem pitjor, però tot serà per bé". Almenys ens estalviarem els atacs a la llengua, l'ofec econòmic i tot serà culpa nostra, i no de Madrid.

Evidentment, hi ha individus i col·lectius refractaris a la independència. Però no seran els espanyols d'origen o sentiment que resideixen a Catalunya els que la impediran: potser hi votaran en contra, potser s'abstindran o potser no trepitjaran el col·legi electoral, però tots m'han explicat que admetran el veredicte de les urnes. Després hi ha la gent gran i els immigrants europeus i llatinoamericans. Amb els primers he tingut llargues xerrades. Són els més porucs: parlen de por a perdre les pensions i a no saber quin futur espera als seus, però també a la irrupció en escena de l'exèrcit. "Nosaltres ja hem viscut una guerra". Els recels dels segons són tot uns altres: no els agrada "la desunió", i una Catalunya independent els sembla ridícula i inviable econòmicament, però ho diuen des de la seva condició de nacionals d'un país sobirà.

Entre detractors i partidaris de la independència hi ha també un abisme conceptual i actitudinal. Els primers creuen que l'Estat "no ens la donarà", com si es tractés d'un concessió, i els segons senzillament parlen de prendre-la. Els primers confien, encara que poc, en una contraoferta espanyola d'aquí al 9 de novembre; una millora del finançament per anar tirant 20 anys més. Als segons, en canvi, ja no els alimenten molles i avisen que faran pagar molt car -electoralment parlant, s'entén- el polític català que no estigui a l'alçada.

I en una setmana en què els presidents espanyol i català han parlat de sang -Mariano Rajoy per assegurar que "la sang ens uneix" i Artur Mas per aclarir que "la independència no és qüestió de sang"-, també ho ha fet la gent del carrer. Abans que ells, però. Divendres, a Tiana, un avi m'advertia que "la llibertat costarà sang. Tot el que es pren amb sang, com les llibertats arrabassades fa 300 anys, només es recupera amb sang". De petit, la seva iaia deia que d'un part sense sang només es podia esperar que nasqués un nadó mort. I ell es mostrava pessimista. Poca estona després, encara a Tiana, una noia em confessava que "nosaltres n'estem convençuts, però si els espanyols no estan preparats i això ha de costar la vida d'una sola persona com a conseqüència de la repressió política per part de l'Estat, llavors puc esperar 200 anys més. No vull participar del procés si això ha de comportar morts". I es mostrava optimista.

El 1456, les Corts catalanes van declarar Sant Jordi patró del Principat i només cinc anys després les Corts aragoneses, convocades a Calatayud, van fer extensiu l'acord al seu territori. Abans, aquest màrtir cristià nascut a la Capadòcia havia estat proclamat protector de les ciutats de València (any 1313) i Barcelona (1378), i de les illes Balears i Pitiüses (1407). La devoció pel sant cavaller era molt popular, sobretot entre la noblesa i la gent d'armes: no debades, les seves aparicions haurien estat providencials per vèncer els sarraïns a la batalla d'Alcoraç, prop d'Osca (1096), així com en la presa de Ciutat de Mallorca (1229) i València (1238). La seva bandera -la creu vermella sobre fons blanc- era l'ensenya del país i les seves institucions en contraposició al penó quadribarrat de la casa comtal de Barcelona, que en la persona de Jaume I el conqueridor va adoptar l'efígie del drac com a emblema reial.

Entre 1323 i 1326, el rei Jaume II el Just va completar l'annexió de l'illa de Sardenya a la Corona aragonesa. Amb el temps, l'illa va adoptar com a escut propi l'anomenada, precisament, creu d'Alcoraç; també dita "dels quatre moros": una creu de Sant Jordi sobre els quarters de la qual apareixen les testes tallades de quatre musulmans de raça negra. En l'actualitat, existeixen temples dedicats al sant a les localitats sardes d'Agghju, Domunoas, Gùspini, Marceddì, Milis, Monti Bidda (Sàsser), Osini, Pèrfugas, Iscanu i Sini.

Fa tot just quatre anys -mare meva, com fuig el temps!- érem a Sardenya. Vam ensopegar la diada de Sant Jordi a la casa de vacances que tenen a Bunnanaru uns bons amics. Pel matí, ben prest, vam atansar-nos al poble de Pèrfugas. Hi havíem estat el jorn anterior amb la intenció de visitar l'església rural de Sant Jordi (Santu Giorzi, en sard), una mostra cabdal de l'arquitectura gòtica catalana del segle XV. Desaparegut l'antic vilatge medieval al qual assistia, el temple es troba situat avui dia al final d'un petit altiplà d'origen volcànic, al bell mig del no res, amb la sola companyia d'una torre megalítica d'edat nuràgica, a l'altre costat del torrent. Aquell dia, vetlla del patró, vam estar de sort: vam trobar l'església oberta de bat a bat. L'espai interior, d'una sola nau, corprèn. Una munió de joves preparava la festa de l'endemà. Quan van saber que érem catalans, ens hi van convidar efusivament. "Som independentistes", ens van confessar.

I vam complir, amb rigorosa puntualitat. A la parroquial de Santa Maria ens havien reservat bancada. Aquell gest d'hospitalitat feia presagiar que la nostra estada seria llarga i no passaria desapercebuda. Teníem just al davant l'imponent retaule dedicat a Sant Jordi: el més gran de l'illa, amb catorze taules policromes. D'autoria anònima, la composició havia estat recentment restaurada i remoguda de la seva ubicació original. Enfront nostre, el rector va beneir els penons i estendards que havien d'obrir el seguici, guarnits amb tota mena de cintes de color. Acte seguit, mig poble va sortir en processó cap a l'església campestre, molts vestits a la manera tradicional: berritta inclosa. Era un dia plujós. Vam caminar per espai d'una hora per un camí enfangat, amb els carrabiners a cavall, vestits de gala. L'escena tenia un punt surrealista típicament italià -gosaria dir- sinó fos perquè tots els elements joves que feien possible la festa pertanyien al nucli local del moviment Indipendentzia Repúbrica de Sardigna (IRS).

Vam arribar al prat on hi ha l'església enganats i xops fins al moll de l'os. Els genets no es van arronsar: després de negligir el perill que suposava l'herba molla per a les relliscades, van fer -com tots els anys- tres tombs al temple fent voleiar les banderes. Va ser una cursa trepidant i molt plàstica: pel davant s'obrien i pel darrere, on el pas s'estrenyia en un puny, s'apinyaven fins a l'impossible. Dissortadament, les fotografies d'aquell dia -i de tot el viatge!- s'han perdut en un disc dur que ha fet figa, de manera que totes les il·lustracions d'aquest post han estat manllevades de la xarxa. Les que segueixen són obra de Giovanni Porcu.

D'Arenys de Munt a la batalla de Macumère

Vam cuinar sota una pluja incessant, remenant el calder que contenia el brou de cabrit amb un enorme cullerot de fusta. Al mànec hi havia, incisa, la paraula indipendentzia. Els nostres hostes la mostraven orgullosos. "Són catalans, són catalans", deien els uns als altres amb gestos d'aprovació. I amb tothom havíem de veure vi negre. El fornia, perfectament embotellat, un xicot del rotllo, procedent d'una explotació d'agricultura ecològica veïna. I així, entre gotet de vi i sessions de cant improvisat en llengua sarda, vam passar la tarda parlant d'història i de política. Tots estaven al corrent del referèndum celebrat el 13 de setembre de l'any anterior a Arenys de Munt, tots confiaven que els catalans aconseguiríem aviat la independència i els més agosarats van dir-nos que ells també farien la seva pròpia consulta. I efectivament així va ser: un mes després, el 30 de maig de 2010, la llista cívica de l'IRS encapçalada per Mario Satta va guanyar els comicis locals i Pèrfugas es va convertir en el primer municipi sard governat per un independentista.

A mitja tarda ens vam acomiadar, no sense haver fet postres abans a la gelateria d'una parella de nuvis del poble. I vam enfilar cap a Macumère. Volíem obsequiar els nostres amfitrions de Bunnanaru amb els regals típics d'aquesta diada. Per al pare vam triar un llibre sobre lafemmina aggabadòra,la figura ancestral i enigmàtica d'una dona que practicava l'eutanàsia a les persones ancianes o amb una malaltia tal que les duia a elles mateixes o els seus familiars a contractar els seus serveis. Justament aquells dies ell ens n'havia parlat. Per al fill, que és un fanàtic del còmic japonès, vam triar una edició del manga Naruto. I per a la mare, un pom de roses roges. Quina va ser la nostra sorpresa quan els floristes les van embolcallar en un paper brillant amb la bandera catalana! Aquí va tenir lloc el 19 de maig de 1478 va tenir lloc "l'ultima bataglia: la disfatta di Macomer". L'exèrcit catalano-aragonès del virrei Nicolás Carroz va derrotar les tropes del marquès d'Oristà Leonardo Alagón. Com explica Alessandra Cioppi, "lo scontro si risolse con la netta sconfitta opponeva il giudicato d'Arborea all'Aragona e, cessata ogni forma di ribellione, l'isola passava definitivamente sotto il dominio iberico". Paradoxes de la història -una altra, com la bandera dels quatre moros-, avui, els pals de la senyera són els colors de la vila.